2001.UNA ODISEA EN EL ESPACIO.

PAIS: Gran Bretanya

DIRECTOR: Stanley Kubrick

ANY: 1968

ACTORS: Keir Dullea, Gary Locwood, William Sylvester, Daniel Ritcher…

En el principi de l’home, un misteriós monòlit d’origen desconegut és el catalitzador d’un salt evolutiu dels primats del nostre planeta (de carronyer a caçador, d’utilitzar les mans a fer servir eines per matar).

Molts mil·lennis desprès (1999 D.C.), un monòlit és descobert per un equip geològic nord-americà estacionat a la lluna. Aquests científics descobreixen que el misteriós objecte emet una senyal de ràdio al planeta Júpiter i que l’estrany monòlit fa més de quatre milions d’anys que estava enterrat al satèl·lit que dóna voltes al nostre planeta.

Secretament l’any 2001, els EUA envien una nau anomenada Discovery, tripulada per cinc astronautes (tres en suspensió criogènica i dos desperts i en actiu anomenats Dave Bowman i Frank Poole).

Aquests astronautes fins que no arribin a Júpiter no seran informats de la secreta missió: entrar en contacte amb un tercer monòlit. L’ordinador de la nau batejat com HAL 9000 es trastoca i saboteja la missió assassinant a tots els membres de la tripulació menys al comandant de la Discovery, en Dave Bowman. Ell desactiva a HAL 9000, és informat de l’objectiu final i, l’astronauta entra en contacte amb el tercer monòlit, que el propulsa a través d’una altre dimensió del temps i del espai. Allà ell envelleix, mor i finalment reneix en una nova fase de l’existència surant en l’eternitat, convertit en un nen estel·lar que amb els seus ulls mira a la terra.

Quan Stanley Kubrick va decidir rodar aquesta obra mestre de la ciència ficció va voler al “millor escriptor sobre aquest tema en el món”. La majoria dels experts haguessin recomanat a Ray Bradbury, però Kubrick buscava un visionari que tingues cert coneixement de la carrera espaial i va formar tàndem amb l’escriptor anglès Arthur C. Clarke, un autor eficient, especialitzat en grans idees i ciència pràctica.

Gran part del guió es va basar en una història d’Arthur C. Clarke, ”The sentinel”, que parla sobre un artefacte alienígena col·locat a la lluna per avaluar la raça humana. Quan l’home arriba al nivell de tecnologia per arribar al nostre satèl·lit, l’objecte extraterrestre emet una senyal a la seva civilització per advertir que els terrícoles estan suficientment desenvolupats per entrar en contacte amb ells.

Els innovadors efectes especials de Douglas Trumbull van guanyar un Oscar, doncs són una barreja d’imaginació i ciència, un treball de mímica meticulós (quan els actors estan en gravetat zero o interpretant als primats del principi de la pel·lícula). El maquillatge avançat a la seva època com quan el protagonista es transforma al final del film en un senyor madur, i desprès en un ancià de cent i pico d’anys morint-se al llit. I a més, la personificació dels primats que surten al principi de la pel·lícula.

Avui en dia encara impacten imatges inoblidables: el tall inesperat des de un os llençat per un home mono que passa a convertir-se en un satèl·lit, el magnífic alineament del sol i la lluna sobre el monòlit, el vals orbital de la estació espaial, la nau que aterra a la base lunar dels Estats Units, l’habitacle orbital de la tripulació de la Discovery (que es va convertir en realitat anys desprès, encara que més petit, en el programa espaial de la NASA)…

Kubrick va demanar permís a la IBM per batejar la computadora de la Discovery amb el seu nom, però aquesta empresa al llegir el guió de la pel·lícula i saber que aquest ordinador és un psicòpata, li van denegar. Tanmateix el director va posar les lletres alfabètiques anteriors a IBM, o sigui: La lletra anterior a I és H, la lletra anterior a B és A i l’anterior a M és la L. Per tant Kubryck va anomenar a la computadora HAL , HAL 9000.

La pel·lícula es desplega davant de l’espectador amb la fluïdesa amb que les naus ballen amb la música de Strauss (El Danubi blau) o quan s’acompanya la sortida del sol amb els compassos de “Así habló Zaratustra”. També s’utilitza música coral experimental (com quan el comandant Bowman entra en contacte en el tercer monòlit i s’endinsa en una altre dimensió).

Encara que actualment se la considera un clàssic absolut, “2001: Una odisea en el espacio”, quan es va estrenar no va guanyar-se l’aprovació del públic,més bé al contrari, se la va considerar pretensiosa, fosca, massa llarga i avorrida.

Per sort anys desprès les coses es van posar al seu lloc i ara és una pel·lícula de culte.

JORDI RIBAS