BAR MARINA

Extreta de: https://es.foursquare.com/v/bar-marina/4d45d230bf61a1cd850117ac?openPhotoId=52b70c42498e8dfe5d3b7e63

Us explicaré una mica d’història i anècdotes de Bar Marina de Vilassar de Mar.

Els meus avis el varen fundar 1958 i els meus pares varen continuar 1971.

Era un bar que estava davant del mar. Es prenien entrepans, cafès, vermut i la gent estava ben còmodes prenent el sol veient la platja i respirant tranquil·litat.

Va ser el primer bar on es varen donar els partits de futbol. La gent, quan el bar estava ple, agafaven cadires, les posaven afora i es posaven sobre d’elles tots emocionats i fen xerinoles i dient “Visca el Barça!!!”.

El meu avi va ser el primer home del poble que va fer els segellat de les quinieles de futbol.

Què puc explicar de la meva àvia? Pues que tenia molt geni. Ella era la que sempre estava davant de la caixa registradora per controlar els diners que es feien.

A dalt del terrat, tenia gallines, posaven ous per fer truites i entrepans ben bons. Les gallines també, com sabeu, criaven pollets i tenien que estar ben calentonets, per a que creixessin. Pensant va agafar una caixa ben gran i dintre va posar els pollets. Sota la cafetera va posar la capsa perquè estiguessin ben calents i creixessin.

També el meu avi viatjava cap a Barcelona, per comprar a una fàbrica cafè pur. Es carregava els sacs com podia a l’esquena i amb una carretilla. A l’arribar el bar, pujava el primer pis on es guardaven les ampolles i ell tenia un racó pel seu cafè, que tenia un “mantel” estès sobre una taula i estenia el gra a sobre. El deixava assecar duran uns dies. Ell no li tirava sucre, sol el treia i el molia amb la màquina, que en aquell temps, no tothom la tenia. Per això, era molt bo i pur. Avui en dia el cafè ja ve mòlt casi tot, i li posen un to de sucre per ser més dolç, per això no es pur.

En el bar teníem un gos que es deia Rini, era estimat per tota la gent. Un dia es va quedar vigilant el bar i varen vindre a robar, i li varen posar una paella d’arròs que la mare va preparar. Ell tant content menjant i els lladres robant. També era un gos que quan veia una gossa anava a casa seva, encara que fos plovent, ell no es movia de casa seva per … ja sabeu.

El pare tenia en el bar un futbolí i un billar. Venia molta gent jove i posaven els diners a sobre per ser els següents, i feien porres. El meu pare tenia que anar a dir que baixessin la veu, perquè feien molt d’enrenou. També era un bar que la gent jove prenia alguna cosa. El pare o el meu germà Josep donaven una entrada per la discoteca Privat de Mataró, per entrar gratis. Per això sempre estava ple de gent jove.

El meu germà Josep sempre posava de música balades. Ell sempre ha sigut un romàntic i sempre anava i feia moltes bromes a les noies. Elles quedaven bocabadades.

Us explicaré una anècdota del bar. Un dia, els nois que sempre venien i eren molt amics del pare i del germà. Per la nit, amb una escala molt llarga, varen penjar la bandera de l’Espanyol. Tothom que passava pel matí reia i li deien el pare: “què Josep! T’has canviat de camisa?”. Perquè ell era molt del Barça i era també de la penya barcelonista. El pare va sortir al carrer i va mirar cap a dalt on mirava tothom, i quan va veure la bandera es va enfadar i va riure també. Però com era tant dalt, va tenir que anar a l’Ajuntament per agafar l’escala dels bombers per poder-la treure.

Totes aquestes són les anècdotes del Bar Marina de Vilassar de Mar. Gràcies per llegir-me.

Julia.

ALLÁ NOS ENCONTRAREMOS

extreta de https://www.lavanguardia.com/ocio/viajes/20220102/7956783/cuanto-cuestan-vacaciones-lujo-isla-privada.html

Allá, en esa ciudad escondida
de la que sólo habla la leyenda.

Allá hay tanta riqueza
que el oro no tiene valor
y los brillantes bordean sus avenidas.
Allá, donde nos encontraremos
y el aire sólo tiene oxígeno,
allá, en esa ciudad mítica,
que muchos la buscan,
y pocos la encuentran,
Allá, donde se vive una eterna juventud,
y en sus calles toda la gente se saluda.
Allá, podemos vivir juntos
un amor sin fin.
Viviremos en esa ciudad
que para algunos sólo existe en la imaginación.
Viviremos donde no existe
la enfermedad ni el dolor.
Donde el sufrimiento
fue erradicado mucho tiempo atrás.
Allá, quiero que nos encontremos. 
Siguiendo un camino
que se adentra en las montañas,
y perdiéndose detrás de ellas,
llega al valle,
donde esa ciudad ha sido construida.
Un valle
siempre con flores y frutos.
Porque siempre es verano.
Allá, nos encontraremos,
Y allá,viviremos nuestro amor.

Fernando Junquera

GUERRA I PAU

Extreta de: https://confavc.cat/per-la-pau-i-el-dialeg-no-a-la-guerra/

Violència rere violència.
El món vol cercar la pau en les seves mans.
Vol declarar la independència com a lloc estratega.
Respecte censurat per fuetades.
Terroristes i maldestres.
No cerca, no vol efímera, una pau preconcebuda.
Com gir infructuós escau en voltes i més voltes.
Com brúixola espatllada.
Un Sistema inequívoc
on les eleccions poden “sublevar-se” errònies.
Com aturar en aquest gir contenciós?
Ràbia i ràbia defineix el seu propi conflicte.
És com maltractar la seva pròpia joguina.
Maltractar i maltractar.
La seva salut impròpia d’un dirigent polític.
De maltractar i maltractar.
I l’imparable maldat ensinistra els seus súbdits,
com pures marionetes no cerquen destí.
En rostres indefensos i porucs
que la seva resposta s’ultima a la del seus dirigents.
On cercar l’opinió.
Defineix el despropòsit del designi del seu amfitrió.
Resta una vareta multicolor
que posi llum en aquesta estrident companyia.
I tregui de si la foscor absoluta de la seva ment.
La por dirigeix els seus llavis i la SEVA MENT.
Res retorna en positiu, en veraç.
En el punt de vista d’un, de qui més solitària és la seva opinió,
o més veritable és la seva veu.
La ment de homes i dones sucumbeix en general
a la del seu dirigent.
I deixa en solitària i indefensa l’opinió
de tots els qui volem la pau.
La protesta de qui té raó és l’únic que escolten.
La força bruta, la bufetada en el seu rostre.
L’amenaça deixa incongruent l’explicació,
el testimoni, els acords, la paraula escrita en algun lloc.
El moment en que els seus rostres anaven, estaven
en igualtat de criteris.
La pau, la no pau, el poder posseït dels seus fets
no té ordre en la llum paralitzadora.
Perquè simplement s’equivoca.
Simplement borda com un gos en ràbia.
Més vell, mes atroç sota aquell rostre d’àngel.
S’alimenta de la llum dels seus seguidors,
de la submissió, de la joventut dels seus convidats.
Se’ls menja.
S’alimenta retroactivament en la seva claredat.
I en disposa com a futurs vampirs xuclant la sang.
La ment d’aquella llum grisa i plena, infortuni.
Tot escau en sospesar la seva veu d’ordre en les paraules
dites solament per ser dites, en lloc del fet.
Del verb en esser dit, en l‘acció esser transmès,
en l’acció de ser actuat.
Fan de les seves ordres arrossegant els altres
en paraules soltes de contingut.
En paraules mal parlades.
En paraules efecte d’acció.
No ho veig clar, ni ells tampoc.

Montse Botey