Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA. Mostrar tots els missatges

1 de maig del 2026

Salud Mental y su ADN Antropológico


                                     

https://www.eleconomista.es/opinion/noticias/12619931/01/24/el-impacto-economico-de-no-cuidar-de-la-salud-mental-en-las-empresas-.html


La salud mental, entendida desde la Antropología, trasciende los límites de la biología individual para situarse en un entramado complejo de significados culturales, procesos históricos y relaciones sociales. Lejos de ser una realidad universal y estática, lo que se considera “salud” o “enfermedad mental” varía profundamente entre sociedades y épocas, revelando que estas categorías son, en gran medida, construcciones humanas situadas en contextos específicos.

En una perspectiva transcultural, se observa que las formas de experimentar y expresar el sufrimiento psicológico no son homogéneas. En diversas regiones de África subsahariana, por ejemplo, los trastornos mentales pueden interpretarse como desequilibrios en la relación con los ancestros o con el mundo espiritual, más que como alteraciones internas del individuo. En contraste, en Asia Oriental es común que el malestar emocional se manifieste a través del cuerpo, en forma de síntomas físicos, antes que mediante una verbalización directa de las emociones. Por su parte, las sociedades occidentales contemporáneas, influenciadas por el desarrollo de la Psiquiatría, tienden a conceptualizar estos fenómenos en términos diagnósticos y biomédicos, como depresión o ansiedad. Estas diferencias evidencian que la salud mental no puede separarse de los marcos culturales que le otorgan sentido.

El análisis histórico refuerza esta idea al mostrar cómo las concepciones sobre la locura han evolucionado de manera significativa. En la Grecia Antigua, se atribuía el desequilibrio mental a alteraciones en los humores corporales. Durante la Edad Media europea, en cambio, se interpretaba frecuentemente como resultado de posesión demoníaca o castigo divino. Con la llegada de la modernidad, emergieron instituciones dedicadas al encierro y tratamiento de los considerados “locos”, en un proceso que el filósofo Michel Foucault analizó críticamente como parte de un sistema de control social. En el siglo XX, el desarrollo del modelo biomédico consolidó la idea de la enfermedad mental como un fenómeno clínico susceptible de diagnóstico y tratamiento estandarizado. Sin embargo, incluso este enfoque ha sido cuestionado por su tendencia a universalizar categorías que no siempre son aplicables a todos los contextos culturales.



Otro aspecto fundamental desde la antropología es la tensión entre el individuo y la comunidad. Mientras que en muchas sociedades no occidentales la salud mental está intrínsecamente vinculada al equilibrio social y a la calidad de las relaciones interpersonales, el enfoque occidental moderno tiende a centrarse en el individuo como unidad de análisis y tratamiento. Así, el sufrimiento psicológico puede ser entendido, en ciertos contextos, no como un problema interno, sino como una manifestación de conflictos sociales, familiares o incluso ecológicos. Esta visión relacional cuestiona la idea de que la mente pueda analizarse de forma aislada del entorno en el que se desarrolla.

La Antropología médica ha contribuido de manera significativa a comprender estas interacciones entre cuerpo, mente y cultura. Desde esta perspectiva, las emociones no solo se experimentan psicológicamente, sino también físicamente, y su expresión depende de los recursos simbólicos disponibles en cada cultura. Esto da lugar a síndromes culturalmente específicos, como el aislamiento social extremo conocido como hikikomori en Japón, o el ataque de nervios en contextos caribeños. Estos fenómenos desafían las clasificaciones universales y subrayan la necesidad de enfoques más sensibles a la diversidad cultural.

Asimismo, la antropología crítica pone de relieve el papel del poder en la definición de la normalidad y la patología. Las instituciones sociales —desde hospitales hasta sistemas educativos y estructuras estatales— han participado históricamente en la regulación de comportamientos mediante categorías diagnósticas. En este sentido, lo que se considera “enfermedad mental” puede reflejar no solo una condición clínica, sino también normas sociales dominantes y mecanismos de exclusión o control.

En la actualidad, los enfoques más integradores buscan articular distintas dimensiones de la salud mental, combinando aportes de la biología, la psicología, la cultura y el contexto social. Se reconoce que factores como la desigualdad, la migración, la violencia o el trauma colectivo influyen profundamente en la experiencia del sufrimiento psíquico. Desde esta mirada, la salud mental no puede reducirse a procesos neuroquímicos, sino que debe entenderse como una experiencia compleja y situada.

En definitiva, la perspectiva antropológica invita a reconsiderar la salud mental como una realidad plural, moldeada por la historia, la cultura y las relaciones sociales. Más que una categoría fija, se trata de un fenómeno dinámico que refleja las múltiples formas en que los seres humanos interpretan, viven y gestionan su bienestar psicológico en distintos contextos del mundo y a lo largo del tiempo.

En definitiva, desde la antropología, la salud mental no es solo lo que pasa en el cerebro, sino una experiencia vivida que depende de la cultura, la historia, las relaciones sociales y el poder.

Para concluir, me dejaréis que cierre este escrito con un:

“Dicen que todos estamos un poco locos… la diferencia es que algunos ya tenemos diagnóstico… y otros todavía están en fase beta.”

Cougar

3 de juny del 2024

CONSTRUCCIÓN DE GRANDES OBRAS EN LA ÉPOCA ROMANA, EGIPCIA Y CHINA

 

Extraída de: https://www.cope.es/emisoras/castilla-y-leon/segovia-provincia/segovia/noticias/acueducto-que-vemos-acueducto-que-nos-mira-20230224_2566106

Cuando fui a Extremadura me impresionó mucho los restos romanos. Sobre todo el acueducto y el teatro.

Pensar que tienen 2000 años… Faltaban algunos trozos, pero sorprende que aún se mantengan en pie, que no hayan caído. El acueducto de Segovia es uno de los mejores conservados. Construían los edificios los esclavos y los soldados de las legiones romanas.

También sorprende que el Imperio Romano fuera tan extenso, llegando a Portugal, Gales o Inglaterra. También los territorios llegaban hasta África y Asia. Todo eso yendo a caballo, sin AVE ni nada por el estilo se hace difícil de pensar. ¿Cómo cruzaron toda la península ibérica y el Mar Mediterraneo?

Para los romanos era muy importante el agua y por eso hacían acueductos. Debía tener en cuenta la pendiente para que el agua se moviese. Usaban norias para subir el agua.

Extraída de: https://blog.structuralia.com/la-gran-muralla-china-la-construccion-mas-grande-del-mundo
 
También sorprende cómo se hicieron las pirámides en Egipto. Se dice que se usaron muchos esclavos. Pero esto no está claro, parece que eran trabajadores. No tenían grúas ni la tecnología actual.
 
Extraída de. https://www.nationalgeographic.es/

Y también destacar la Muralla China con 21.200 km de longitud. Se construyó para proteger la frontera norte de los ataques de nómadas de Mongolia. Murieron cientos de miles de personas en la construcción. Cuando morían, a algunos los enterraban dentro de la muralla misma.

Es bastante evidente que faltan datos sobre cómo se construyó todo eso. Hay mucha inteligencia y saber que no se pudo transmitir. Es importante poder hacer una transmisión del saber entre generaciones, que haya profesores y alumnos que aprendan, para heredar todos los conocimientos.

Antonio Murillo Anting

20 de maig del 2019

ELS VÍKINGS ATAQUEN ESPANYA



Els víkings (d’origen a Suècia, Noruega i Dinamarca) van ser un poble amb cultura de navegants, comerciants i saltejadors. Van arribar de les fredes terres del nord per saquejar i arrasar Hispania. Tenien molta fama de ferotges i que aconseguien infligir molt de mal als seus enemics. En definitiva: tothom els temia. 

Van millorar les seves embarcacions, “Drakkars” que fins llavors només portaven rems. Van allargar les naus, van posar cinquanta rems i una gran vela quadrada. Com que eren vaixells molt estrets i poc fondos podien fins i tot remuntar rius. 

La flota escandinava, va tenir la primera batalla l’any 844 D.C. a Galícia. Desprès es van dirigir a Lisboa on es van trobar amb una defensa molt forta, i tretze dies desprès se’n van anar amb les mans buides. Com que els escandinaus no podien tornar a casa seva sense botí van seguir la costa direcció sud i van prendre Cadis. La seva tècnica era la d’ enviar unes partides de reconeixement que discretament s’informaven de les riqueses i les rutes per on atacar. 

Seguidament vuitanta naus víkings o “Drakkars” van remuntar el riu Guadalquivir i a l’arribar a Sevilla es van quedar una setmana saquejant la ciutat. 

L’emir Abderramán II, del tot desconcertat, va organitzar una força militar per a que els nòrdics no s’endinsessin més en el seu territori. Al novembre del mateix any 844 D.C. hi va haver una cruenta batalla a Tablada a Alfarje on els víkings van ser expulsats per les tropes d’Abderramán II. Desprès de llepar-se les ferides, els nostres protagonistes van continuar desfermant el caos per la costa espanyola. Primer, van destrossar part d’Algeciras, van incendiar part de la costa murciana i van conquerir Orihuela, que la van fer servir de base per fer incursions al interior. 

També van atacar les Illes Balears, Rosselló i la costa francesa. 

També perpetraven segrestos pel posterior rescat monetari dels hostatges. Aquesta tècnica exigia mantenir una ample xarxa d’espies (alguns historiadors diuen que els nòrdics solien utilitzar mercaders jueus entre les seves fonts d’informació). 

Fins i tot, van aconseguir arribar a Pamplona, on van capturar el seu monarca Garcia Iñiguez. Com ho van aconseguir? Alguns historiadors afirmen que ho van fer remuntant el riu Ebre, Aragón i Argó amb drakkars i víkings armats fins les dents. 

L’era víking va tocar el seu final l’any 1066 D.C. a Anglaterra (a Stamford Bridge), en una batalla sagnant on els escandinaus van perdre la lluita contra un exèrcit de Saxons. 

Desprès d’això, les grans incursions sobretot a Anglaterra van començar la seva decadència. 

Jordi Ribas

25 de març del 2019

ORIGEN DELS MOSSOS D’ESQUADRA

https://www.foropolicia.es/foros/origen-mossos-t97649.html

El cos de Mossos d’Esquadra és una de les policies més antigues del món. Van ser creats fa 300 anys, al 1719 per Felip V de la casa dels Borbó, que acabava de guanyar la Guerra de Successió contra els partidaris de l’Arxiduc Carles, de la casa dels Habsburg. 

La Real Audiència proposa de reclutar milícies armades i remunerades en les poblacions que havien estat fidels als Borbons. Els va encarregar el control de les vies de comunicació amb l’Aragó i la lluita contra les guerrilles de resistència austriacistes. 

El 21 d’abril de 1719 es despleguen esquadres en 91 poblacions de fidelitat borbònica. En total són 5400 voluntaris a tot Catalunya tret dels Pirineus, ja defensat per l’exèrcit. 

Per què tantes poblacions catalanes es van fer borbòniques? 

Perquè la Corona Espanyola, amb els Austries, havia reprimit durament la pagesia catalana durant la Guerra dels Segadors i en la Revolta de les Barretines, on el senyor de Centelles esprem els serfs, sense importar-li les males collites i la fam que patia el poble. 

Els primers Mossos d’Esquadra són camperols, portadors, jornalers, etc... Només els caps tenen alguna qualificació. 

El Capità General de Catalunya, Marqués de Castel-Rodrigo, dota al cos el 8 de juny de 1719 d’un reglament, que els defineix, no com una milícia més sinó, de manera innovadora, com a cos policial regular, centralitzat, remunerat i a les ordres del poder judicial, amb doble referència: civil i militar. Així que són una de les policies més antigues del món. 

Pere Antón Veciana és anomenat Comandant el 1729 i així s’inicia una successió en el comandament del cos que dura fins el 1835. 

Els permeten adaptar-se a les circumstàncies i garantir l’ordre públic necessari per la gran arrancada econòmica de Catalunya. 60 anys desprès sorgeix una incipient classe emprenedora catalana que s’ha beneficiat de l’obertura de mercats. Catalunya prospera. 

Els Mossos d’Esquadra són un gran invent, tant és així que el Duc de Ahumada demana les normes dels Mossos i, inspirant-s’hi, funda la Guàrdia Civil. 

Jordi Ribas 

28 de gener del 2019

BATALLA DE MADRID (1936 – 1937)

http://la-guerra-civil-espanola.blogspot.com/2010/06/batallas-guerra-civil-espanola-batalla.html

Estabilitzades les zones dels dos bàndols, ençà 18 de juliol de 1936 “Día del alzamiento”, Madrid és la clau. Va començar la batalla a finals d’octubre del 36, la iniciativa va sortir de les tropes feixistes, professionals i amb magrebins (Guàrdia Mora) en les seves files. 

Al davant, tenien les desordenades milícies sindicals d’anarquistes i comunistes i els fragments de l’exèrcit popular, fidels al govern. 

El desenllaç semblava pròxim, però al nord, a la “Sierra”, aguanten les milícies i el nou cinquè regiment, organitzat pels comunistes. Al sud cauen Alcorcón, Leganés, Getafe... Però la resistència és brutal i les forces voluntàries estrangeres salvaran la capital. El contingent republicà és dirigit pel general Miaja, després de que el govern marxés a València a primers de novembre. 

El dia 8 de novembre és l’escollit pels nacionals per fer l’assalt final, però va esser frustrat per l’atzar, doncs els defensors descobreixen per casualitat el pla de l’ofensiva en una butxaca d’un oficial franquista mort el 7 de novembre a la vora de Carabanchel. 

La idea era fingir un atac principal contra els ponts que creuen el riu Manzanares en el sud de la ciutat. Però el gruix de les forces avançarien per la Casa de Campo fins a la ciutat universitària. Aquell mateix dia van arribar 1900 combatents de les Brigades Internacionals, que van ser decisius en els combats de primers de desembre a la Casa de Campo i a la ciutat universitària, on van morir 10.000 combatents. 

En el cel, els avions nazis i italians s’enfronten als “Polikarpovs 15 soviètics” anomenats “chatos” pels madrilenys pel seu peculiar morro. 

Tot es converteix en rutina, cada matinada un avió bombardeja la ciutat. Aviat la gent el va batejar com “el churrero” i els ciutadans corrien a amagar-se al metro o als soterranis. 

La situació s’estabilitza i els combatents es prenen un respir. A finals de desembre del 36 i principis del 37 es reinicien els combats. La lluita per la capital s’allunya d’aquesta, perquè les temptatives següents per conquerir-la suposen un fracàs pel bàndol feixista. Franco decideix canviar d’estratègia i afrontar la guerra a Madrid com uns combats de llarga durada. 

Jordi Ribas

28 de maig del 2018

SAMURAIS

Extreta https://www.thinglink.com/scene/712773118988386304

Així van viure de veritat els mítics guerrers japonesos: 

Entre la literatura, el manga, l’anime i el cinema, als Samurais s’han convertit en herois valents i honorables. 

Però la realitat era molt diferent, no era tant gloriosa i, en alguns moments, va esser patètica. 

Hi va haver un Samurai que es deia Torii Motoeada que va escriure una emocionant carta al seu fill el vuit de setembre del mil sis-cents. En ella explica que en Torii va lluitar heroicament entre els murs del castell de Fushimi, regalant així, un temps preciós perquè el seu senyor Tokugawa Yasu tingués temps de marxar dels atacs de Ishida Mitsunari. Dies desprès, va guanyar la batalla de Sekigahara, posant fi a un segle de guerra civil i així Japó va quedar unificat. Llavors, en Torii Motoeada va decidir el moment de la seva mort obrint-se el ventre mitjançant el ritual Samurai, Seppuku o Harakiri. 

La veritat és que els Samurais es feien el Seppuku en situacions desesperades. No tenien cap escrúpol, si la batalla estava perduda, per fugir o si era massa incerta o venien el seu senyor, si trobaven un altre de més solvent. La seva presumpta ètica de casta guerrera “Bushido”, no impedia comportaments força dubtosos. 

Desprès de la unificació del Japó, van quedar masses soldats de rang per un país pacificat i sense enemics externs. De cop, l’Estat i els senyors feudals van haver de fer-se càrrec de mantenir aquest milió i mig de guerrers, reubicant-los, en altres tasques administratives o civils. Segons la categoria del Samurai, rebia més o menys diners i mentre uns pocs vivien bé, molts vivien en el llindar de la pobresa. 

A aquests guerrers, els hi va quedar una distinció merament simbòlica, la del Deaisho. Era el joc de dues espases: la llarga o Katana i la curta o Wakizashi, l’espasa utilitzada pel suïcidi ritual o Harakiri. 

Doncs si això era així, ¿per què la cultura popular ha idealitzat al Samurai com un home d’honor irreductible? Resultaria inútil negar la contribució d’aquest mite als grans clàssics del cinema de Samurais (les pel·lícules de Kurosawa, Hiroshi Inagaki o Hideo Gosha), els còmics Manga, la literatura o l’anime. 

Jordi Ribas

21 de setembre del 2015

LA BOGERIA D’ADOLF HITLER


Quines van ser les bogeries que va fer Hitler per acabar suïcidant-se l’abril de 1945? Ara en treure’m l’entrellat.

Primer de tot el Führer era un home desequilibrat que volia un imperi que es mantingués mil anys.

A la 1º Guerra Mundial, Adolf era caporal de l’exèrcit alemany. A la següent guerra els alts comandaments de les tropes teutones, que no podien veure al protagonista de l’escrit ni en pintura, li deien amb total menyspreu “el caporal Hitler”.

Era molt ambiciós, podia haver quedat amb un “Estatus Quo” amb l’imperi Britànic i la Unió Soviètica i acabar amb la guerra i mantenir els territoris que ja tenia conquerits, però va voler envair el país que comandava Joseph Stalin i declarar la guerra als E.U.A…

En aquell moment, ja va beure oli perquè va voler mantenir tres fronts oberts: El d’Itàlia contra anglesos i americans, el de França “Normandia” i el de l’est d’Europa contra els comunistes. Tot això va ser un estrepitós fracàs i anaven retrocedint en tots els territoris ocupats a marxes forçades. Al produir-se aquesta situació alguns generals i alts oficials del Reich van preparar l’operació Valquíria, un pla per assassinar a Hitler i llavors rendir-se als nord-americans i anglesos abans que els russos arribessin a territori alemany. El pla va fracassar i tots els implicats van esser executats, per tant, la bogeria de Hitler va continuar fins que els soviètics van prendre Berlín carrer per carrer, casa per casa i el dictador al veure’s perdut es va engegar un tret al cap al subterrani de la cancelleria del Tercer Reich.

De totes formes la pitjor perversió d’en Adolf va ser els camps d’extermini on va matar segons fonts de “Holocausto Memorial Museum of Washington” entre 15 i 20 milions de víctimes entre: jueus, gitanos, homosexuals, comunistas, republicans espanyols, etc, etc, etc... en fàbriques, guetos, presons, camps de treballs... estesos des de França fins a la Unió Soviètica…

Desprès de més de 70 anys encara ens impressiona les bogeries que va fer el carnisser d’en Hitler…

JORDI RIBAS

13 de juliol del 2015

EDAT MITJANA: ÈPOCA DE FOSCOR?


Fosca, brutal, injusta, bruta… L’època medieval no té bona premsa, però tot això ho estan desmuntant els experts.

Associem aquesta època històrica amb un món de tenebres i barbàrie, encara que també ens evoca a cavallers galants disposats a sacrificar la seva vida per l’amor d’una guapa donzella.

Aquest tros de la història d’Europa ha estat una de les fàbriques més fecundes de tòpics. D’aquí que els estudiosos volen desmuntar la falsa mitologia construïda al seu voltant.

Per començar, s’ha de recordar que el terme “edat mitjana”es va inventar en el segle XV, concretament en els textos del humanista italià Flavio Biondo i en un document del Bisbe Giovanni Andrea Bussi. Aquest religiós defineix com “edat de les tempestes” els quasi 1000 anys que transcorren des de la caiguda de l’imperi romà fins la seva època (segle XV o el Renaixement).

En el segle de les llums (segle XVIII), els il·lustrats van contribuir a augmentar la mala fama d’aquesta època. Més tard els moviments nacionalistes van revertir la tendència, amb una idea positiva de l’Edat Mitjana on es buscava els orígens heroics dels seus incipients estats. La literatura va donar una visió romàntica sobre gestes, amors… Molt més tard aquests estereotips es van difondre en novel·les i pel·lícules poc fidels al context històric real.

Però ara parlem de la realitat d’aquests segles poc coneguts per la majoria de la gent. Primerament un invent tan senzill com útil com és el botó va sorgir en aquesta època. També es va crear les forquilles, els pantalons, aparells com la brúixola, les ulleres, la impremta de caràcter mòbil i el rellotge mecànic.

Es van començar a crear els bancs i les universitats, i fou en aquesta suposada edat fosca que es van difondre les notes musicals, els números àrabs i els jocs de cartes.

Tampoc era una època d’aïllament: Marco Polo va creuar tota Àsia en el segle XIII, i el viking Leif Eriksson va desembarcar a les costes de Nord-Amèrica l’any 1000.

Recents estudis han demostrat que l’ensenyament estava bastant difós. Al segle XIV havia molts mestres remunerats, professors laics amb formació universitària que ensenyaven lletres, matemàtiques i catecisme als nens de la ciutat.

No pocs experts han qüestionat la proverbial ignorància de l’home medieval. Humberto Eco creu que és fals que en aquella època fins el viatge de Colon, que es cregués que la terra era plana. El tribunal científic “Sabios de Salamanca”,creat pels Reis Catòlics, no deien que la terra era plana sinó que el trajecte des d’Espanya a la Xina per oceà era massa llarg. De fet si les caravel·les no haguessin topat amb Amèrica l’expedició hauria estat un fracàs.

I que dir de la suposada falta d’higiene imperant? És mentida que la gent de la Edat Mitjana es banyés dues o tres vegades a l’any. Malgrat que en algunes pel·lícules es veu que es renten dues o tres vegades l’any, els banys calents foren en aquesta època una pràctica molt estesa, des de la caiguda de l’imperi Romà fins aproximadament l’any 1000 D.C. Més tard foren introduïts a Occident també els banys de vapor, una costum dels pobles eslaus.

És veritat que en algun moment puntual hi va haver fam, però no va ser una constant durant deu segles. També s’ha desmentit que obliguessin a casar-se a les persones a la adolescència o de nens (menys en la noblesa i la reialesa, per afers polítics).

El cinturó de castedat, el dret de cuixa (derecho de pernada) i les fogueres a bruixes són llegendes urbanes.

De totes formes, seria un greu error concloure que tot eren ”flors i violes”, en aquesta època, també hi havien guerres i es mantenia l’esclavatge de persones. A més a més, hi havien cultures molt més refinades que l’Europa medieval com la cultura àrab o la xinesa. 

Edat Mitjana, època de foscor? Alguns científics ho estan desmentint però encara s’ha de investigar més en honor a la veritat. 

JORDI RIBAS

9 de març del 2015

EL REGGAE Y LOS RASTAFARIS


El reggae viene de Jamaica, del rocksteady y el ska, Bob Marley lo popularizó por todo el mundo. La primera canción reggae fue “Do the Raggay” del mítico grupo Toots and the Maytals.

En 1985 los Grammy consideraron una categoría para el mejor álbum reggae. La estructura reggae tiene unos ritmos repetitivos que a veces son hipnóticos.

El reggae se caracteriza por criticar a la sociedad, hablar sobre relaciones sociales, el amor y el sexo. También se usan temas religiosos y en contra del nacionalismo, el capitalismo, el racismo y el colonialismo.

Haile Selassié (El Negus), fue el 225 descendiente de Balquís y Salomón, según la bíblia cristiana etíope, fue considerado el Mesías de los Rastafaris. Subió al trono en 1930 cómo último sucesor por línea directa en Etiopía y fue considerado el Mesías por las profecías del Jamaicano Marcus Garvey.

Selassié fue recibido en Jamaica en 1966 cómo el Mesías del movimiento rastafari, que luchaba contra la esclavitud y por la vuelta de los afroamericanos a África. El reggae y la marihuana son sus señas de identidad.

El movimiento rastafari considera Haile Selassié cómo reencarnación de Jah (que es su dios), así pues el movimiento empezó en 1930 en Jamaica inspirado por Marcus Garvey que decía que África era para los africanos.

Los rastafaris creen en la bondad, la hermandad, la verdad y un camino recto y verdadero, llevan rastas (dreadlocks), que es su peinado típico y usan la ganja cómo algo sagrado.

Los rastas creen que Selassié liberará a los que tengan ascendencia africana.

J.C.V.

1 de desembre del 2014

TRESORS MÍTICS PER DESCOBRIR


Ara explicarem la recerca de varis tresors mítics i els personatges que els buscaven:

-Or banyat de sang:

L’Olonès, l’alies de Jean-David Nau (1630-1671), va ser el pirata més temut de tots els temps. Aquest carnicer, té les mans tacades de sang de centenars de morts.

Joaquín Garrido, un ancià pescador a Cuba, va fer amistat amb uns nord-americans al 1926 i els hi va dir que era descendent de la tripulació pirata de L’Olonès.

Entre les possessions del vell va aparèixer un curiós mapa que senyalava el lloc on hi havia amagat el Tresor d’aquest sanguinari pirata. 

Fins ara, ningú ha pogut desxifrar el lloc exacte on està enterrada aquesta gran fortuna, de totes formes els experts diuen que el mapa és tan infantil que dubten que el document sigui autèntic.

Tant mateix el Tresor de L’Olonès encara ningú l’ha descobert. 

-Una fortuna submergida:

Al 1553 Francisco Pizarro va exigir un rescat al poble Inca a canvi de la vida del seu emperador Atahualpa. El sobirà va prometre omplir tota una habitació d’or i va complir amb la seva paraula. Qui no la va complir va ser Pizarro, que el va executar amb “el garrote vil”.Com a revenja, els Inques, van robar l’or i el van llançar al llac Yanacocha, a la regió de Llantani, a les muntanyes dels Andes.

Al 1700 l’espanyol Anastasio Guzman,va anar a buscar el tresor, i encara que no el va trobar,va fer un mapa de la regió.

Amb una copia del mapa, l’explorador anglès Richard Spruce, va muntar una expedició per localitzar la fortuna però no va tornar mai.

-Mentides sobre el dorado:

Walter Raleigh (1552-1618), al 1617 va realitzar el seu últim viatge. La seva intenció era trobar “El Dorado”, una ciutat mítica que estava farcida de fabulosos tresors a l’actual Veneçuela.

Es va guiar pels fabulosos relats dels natius. El corsari va enviar al seu propi fill per trobar la ciutat, però les tribus hostils quasi van eliminar tota l’expedició.

Raleigh va tornar a Anglaterra fracassat i amb un mapa de“El Dorado” que ningú de la cort es creia.

El protagonista va ser amant de la reina Isabel I i va contribuir a la derrota de “L’armada invencible”, però va perdre el favor real per diversos fracassos i al enamorar-se d’una minyona de la cort.

Va caure en desgràcia i el van acusar de traïció i al 1618 el van decapitar.

-Un mapa inexistent:

Desprès d’una fructífera carrera com a pirata, (saqueix de la riquísima ciutat de Panamà), el monarca anglès, va nomenar a Henry Morgan (1635-1688) governador de Jamaica. Duran aquests anys va acumular una gran fortuna, però al 1672 des de Londres el van acusar de traïció.

Abans de tornar a Europa va manar que li ocultessin la seva fortuna personal.

A Morgan el van trobar innocent i va poder tornar a Jamaica i va morir vell i gaudint d’honors.

Les llegendes diuen que el tresor segueix amagat en una illa caribenya. No va deixar cap mapa, però l’escriptor Robert L. Stevenson es va inventar un mapa fals sobre aquest tresor, que va il·lustrar la 1º edició de “l’illa del tresor”.

-Protegits dels “Gringos”:

Al 1520 Hernán Cortés va reunir una gran quantitat d’or capturat a Moctezuma Xocoiotzin (1466-1520), l’últim emperador dels asteques, que fou assassinat pel seu propi poble en una pluja de fletxes durant l’anomenada “noche triste”, acusat de complicitat amb els espanyols. 

El tresor no va sortir de Mèxic però al 1847, durant la guerra contra els EE.UU, el govern mexicà el va amagar. Se’n va encarregar de fer-ho el jesuïta Joaquín Pomes, qui va fer el mapa de les coves californianes en les que les va ocultar.

Des de llavors mai s’ha trobat la fortuna.

-L’or de Yamasita:

Durant la 2º guerra mundial el general Tomoyuki Yamashita (1885-1946), anomenat el tigre d’Àsia per sanguinari, i perquè va conquerir Xina, Singapur i Filipines.

Amb la rendició del imperi Nipó, a Yamashita l’executaren per crims de guerra.

El general va reunir una gran fortuna en lingots d’or saquejats de tota Àsia.

Al caure Filipines al 1945, va ordenar enterrar el botí. On? el secret se’l va emportat a la tomba.

Però al 1947, un filipí anomenat Domingo Pachigon, va revelar que posseïa un mapa del tresor, que li havia pres a un soldat japonès moribund.

El mapa és un galimaties de coordenades i direccions en clau, que ningú fins ara a aconseguit desxifrar.

JORDI RIBAS

17 de novembre del 2014

BLAS DE LEZO


Voy a hablar de un héroe olvidado, semidesconocido para nosotros los españoles, y más todavía para el resto del mundo.

Blas de Lezo fue un almirante y militar español, vasco para más señas, del siglo XVIII que con pocos medios desbarató los planes de Gran Bretaña que con una inmensa flota pretendía saquear, sino destruir el imperio español en América en una de las constantes guerras de España y los ingleses.

Blas de Lezo nació en Pasajes (Guipúzcoa) en 1689 y participó en muchas batallas y expediciones y fue uno de los mejores estrategas de la historia de la Armada española, y su nombre era temido en todos los mares. Hay que decir que desde muy joven y como consecuencia de su actividad militar y constantes batallas, le llevó a perder un ojo, un brazo y una pierna en estas.

El hecho que nos ocupa fue la llamada: Batalla de Cartagena de Indias o Guerra de la Oreja de Jenkins; y fue más o menos como sigue: Jenkins un militar británico estaba pirateando por las costas de Florida, como solían los ingleses, por todos los territorios de sus naciones rivales o sus colonias, habiendo una guerra por medio o sin haberla. Cuando fue capturado por el capitán español Juan de León Fandiño, que como castigo antes de liberar a Jenkins, le amputó una oreja y dándosela le dijo: Vete y dile a tu rey que le pasará lo mismo si se atreve a reincidir.

Walpole primer ministro británico, mediante una serie de acontecimientos políticos en la parlamentaria Inglaterra se vio obligado, o aprovechó la situación para declarar la guerra a España, era el año 1739. En realidad era una excusa para arrebatar a España sus principales colonias y el control del Atlántico. Entonces como ahora ya había servicios de inteligencia y España los tenía en la corte londinense y en el cuartel general del almirante Vernon, lo que les ayudó a predecir, en parte, las intenciones de los ingleses, y estaban más o menos al tanto de su estrategia.

El virrey español confiaba que el almirante Torres llegaría a tiempo desde La Habana donde esperaba a los ingleses y por eso no llegó a Cartagena de Indias; donde si estaba Blas de Lezo teniente general de la Armada. La ciudad no se rindió, y este tuvo que organizar la defensa de la ciudad.

La escuadra británica constaba de 195 naves con 32000 soldados y 3000 piezas de artillería, mientras que para la defensa de Cartagena de Indias Blas de Lezo contaba con 6 naves y 3600 soldados.

Fue la segunda flota de la historia; mayor que la Armada Invencible y solo superada por la que realizó el desembarco de Normandía, imaginó que todo esto en proporción.

En el sitio de Cartagena de Indias Blas de Lezo hundió estratégicamente las 6 naves de que disponía para dificultar las maniobras de los británicos, después eso sí de haber quitado las piezas de artillería del las naves y situarlas en los fuertes o castillos para la defensa de la ciudad.

El fracaso de los ingleses fue tan estrepitoso en el transcurso de la batalla, que tuvieron que levantar el sitio después de perder 50 naves. Cosa curiosa fue que creyendo que tenía la victoria, Vernon mandó mensajeros a Inglaterra anunciando la victoria, con lo que llegaron a acuñarse monedas como conmemoración; la verdad llegó semanas después. Así el rey Jorge II y los historiadores ingleses decidieron obviar todo el asunto, como sí la batalla nunca hubiera existido, por lo que quedó oculta para la historia.

El almirante Vernon fue expulsado de la marina en 1746 y a su muerte en 1757 se le enterró en la Abadía de Westminster como un héroe.

Blas de Lezo murió por las heridas recibidas en la batalla 5 meses después de esta. Nadie sabe donde fue enterrado, solo se sabe que fue en una fosa común. Como con otros grandes hombres: España le olvidó.

Todos los niños han oído hablar sobre la Armada Invencible, por ejemplo, pero nadie de Blas de Lezo y el episodio que nos ocupa. Y como la historia la escriben los vencedores o los que tienen el poder en un momento dado; la historia la escribieron los ingleses, nosotros solo la traducimos; Y a este hombre si hubiera sido anglosajón le habrían dedicado muchos libros y películas “ para que decir más”.

Gracias a él España dominó el Atlántico 60 años más y pudo conservar el comercio y las colonias.

En 2005 los ingleses celebraron el 200 anivesario de la batalla de Trafalgar e invitaron a las armadas de todo el mundo en la conmemoración, que enviaron naves de guerra en representación.

Y España para tocar la moral y el orgullo de los ingleses, “por no decir para tocar las narices”: envió un portaaviones y la fragata “ Blas de Lezo”. 

E.

10 de març del 2014

WINSTON CHURCHILL ENTRE LA GRAN GUERRA I LA SEGONA GUERRA MUNDIAL.



Entre guerres, una preocupació important durant la seva estada a L’OFICINA DE LA GUERRA, va ser, la intervenció aliada a la guerra civil russa.

Churchill, era partidari convençut de la intervenció estrangera, declarant que el Bolxevisme havia de ser eliminat des del seu bressol. En mig d’un ganivet dividit i pobrament organitzat, assegurà la prolongació de la participació britànica al conflicte, davant l’hostilitat cada cop més amarga dels laboristes.

El 1920, quan es va realitzar la retirada dels anglesos de Rússia, el nostre amic va intervenir per tal d’enviar armes al poble polonès quan van envair Ucraïna.

Desprès al cap d’un temps, li van donar la cartera de “secretari d’estat per les colònies” el 1921, en la seva estada al ministeri, va signà el TRACTAT ANGLO - IRLANDÈS en el qual establia l’estat lliure d’Irlanda i el nostre amic va participar en les negociacions del tractat i protegir els interessos dels britànics.

Al 1922, Winston perd en el districte de Dundee dins del partit liberal. Al 1923, perd en un altre districte, el de Leicester. Fins que al 1924 es canvia de jaqueta i es passa al partit conservador, guanyant al districte d’Epping i va poder entrar de diputat al parlament.

En aquest mateix any, el nostre amic va ser nomenat Canceller d’hisenda i va supervisar el retorn del Regne Unit al patró or, que resultà en deflació, atur i una vaga de miners que degenerà en la vaga general de 1926.

Posteriorment, Churchill, considerà que aquest va ser l’error polític més gran de la seva vida.

L’any 1929, el seu nou partit, els conservadors, va perdre les eleccions generals, a més a més, els seus companys el van deixar de banda. En aquells moments, es trobava en el punt més baix de la seva carrera política.

Va aprofitar per concentrar-se a l’escriptura.

Durant la primera meitat dels anys 30,va fer sentir la seva oposició a donar l’estatus d’autonomia a la India.

Va ser un dels fundadors de “La lliga de la defensa de la India”, un grup dedicat al manteniment del poder britànic sobre la India.

Ja des de els anys trenta, Churchill avisà i es va oposar, al rearmament de L’Alemanya Nazi. La gent se’l prenia a broma i no li feia cas (desprès tota aquesta gent es va haver d’empassar totes les seves paraules una a una).

També era un gran anti-comunista i simpatitzava amb el general Franco, ja que lluitava contra el govern republicà espanyol, que el nostre protagonista titllava de força comunista. De totes formes, al 1937, a la cambra dels Comuns afirmà, que si hagués d’escollir entre el comunisme i el nazisme, escolliria el comunisme.

Davant el gran perill nazi i el no rearmament britànic, Winston va fer una dura crítica al govern tot dient: “el govern simplement no pot decidir ni pot fer que el 1º ministre es decideixi. Així que estan en una estranya paradoxa, en que decideixen només per estar indecisos, resolen per ser irresoluts, inexorables davant la deriva, sòlids davant la fluïdesa, i tot poderosos per la impotència. I així, ens hem preparat durant mesos i anys preciosos, si no vitals, per la grandesa de la Gran Bretanya per assumir que es pot perdre tot”.

Mentre Adolf Hitler s’anava rearmant i annexionant territoris per tota Europa, Winston Churchill era un crític ferotge de la política d’apaigament que menava el primer ministre Neville Chamerlain... Fins que l’1 de setembre de 1939, Alemanya entra a Polònia per quedar-s’hi, i Gran Bretanya i França declaren la guerra a Hitler. Així comença la Segona Guerra Mundial.

JORDI RIBAS

9 de desembre del 2013

WINSTON CHURCHILL I LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL


Al protagonista ,el van nomenar l’ any 1910 ministre de l’ interior i va haver de fer front a nombroses vagues. L’any següent la situació política a Europa era molt tensa i el govern Britànic va decidir que el nostre amic Winston fos Primer Lord del almirallat ( o sigui : ministre de marina ).Quan va esclatar la gran guerra va continuar en el seu carrec de ministre de marina fins el desastre de la batalla de Gallípoli.
A proposta del Primer Lord del Almirallat Winston Churchill,els britànics van idear aquesta campanya en la que atacant Turquia,l’aliat presuntament més debil,es buscaba distreure l’atenció dels imperis centrals (L’Imperi Alemany i L’ Imperi Austriac)del front occidental.
La campanya iniciada amb l’atac als Dardanels en març de 1915,posteriorment continuada amb un desenbarcament a la península de Gallipoli,va acabar en un complet fracas per els aliats.
Els Britànics van tenir quasi un quart de milió de baixes( més de 50.000 morts)entre els qui havien molts Australians i Neozelandesos.Els Francesos van tenir casi 50.000 baixes(amb 5.000 morts).Per els Turcs ,la campanya va tenir un enorme cost,250.000 baixes,amb més de 60.000 morts.
Desprès d’ aquest desastre a en Winston el van degradar, guanyant-se el sobrenom de “El carnisser de Gallipoli”.
Mes tard el van enviar al front actiu a Holanda,com a tinent coronel del sisè batalló dels “Royal Scott Fusiliers”.

Desprès de lluitar al front, al 1917 i fins al final de la guerra,el govern de sa Majestat li dona la cartera de ministre de municions.

JORDI RIBAS

28 d’octubre del 2013

LA BATALLA DE STALINGRAD


Aquesta va ser una batalla decisiva per començar el principi del fi de l’ Alemanya Nazi.

Els Nazis i els seus aliats (Romania, Hongria i Itàlia), varen lluitar contra la Unió Soviètica pel control de la estratègica ciutat de Stalingrad (la ciutat actualment es diu Volgograd) al Sud-oest de Rússia.

La conflagració va tenir lloc entre el 23 d’agost de 1942 i el 2 de Febrer de 1943.

Les tropes alemanyes i els seus aliats tenien assetjades les ciutats de Leningrad i Moscou , però els Nazis volien apoderar-se del petroli que hi havia al Cauques ja que l’or negre que extreien de Romania s’estava exhaurint , però abans de arribar als pous tenien que conquerir la estratègica ciutat de Stalingrad.

L’ofensiva germànica per capturar aquesta ciutat va començar amb el suport d’un intens bombardeig per part de la LUFTWAFFE (aviació militar alemanya) que deixa la ciutat en runes.

L’ ofensiva teutona es convertir en una lluita edifici per edifici,i malgrat controlar gairebé tota la ciutat en diversos moments , La WEHRMACHT (infanteria alemanya),no va ser capaç d’ expulsar els darrers defensors soviètics , situats la riba oest del riu Volga.

El 19 de Novembre de 1942, L’ Exercit Roig llança L’ OPERACIÓ URÂ , un ferotge atac contra les tropes que defenien els flancs del sisè exercit Alemany , que es composaven per tropes de : Romania, Hongria i Itàlia (mes febles i pitjor armades).

Desprès d’ intensos combats els flancs es col·lapsaren, i 250.000 soldats alemanys es quedaren aïllats i encerclats per els russos.

A mida que queia l’ hivern rus, el que quedava del sisè exercit,s’ anava afeblín a causa de la fam i els continus atacs soviètics.

L’ ambigüitat del comandament (General Friedrich Paulus),amb la creença de Hitler en la seva voluntat de lluitar fins al final, condemnar els Nazis.

A més , el fracàs de las tropes alemanyes de l’exterior per trencar el setge, conjuntament amb el fiasco de
l’ aviació en enviar subministraments per l’aire comportaren el col·lapse final.

A inicis de Febrer de 1943 la resistència de l’ eix a Stalingrad finalitza i el cap del sisè exercit de la Wehrmacht (Grl. Paulus) demana la rendició.

La victòria en aquesta ciutat és doble,perquè la vila porta el nom del líder soviètic (Iósif Stalin) o sigui un cop propagandístic i a més la batalla guanyada comporta molt prestigi a l’ exercit roig.

Del quart de milió de soldats Nazis que quedaren atrapats a la trampa de Stalingrad ,al final en quedaren 90·000 i només en tornaren a casa aproximadament 5 o 6000.

JORDI RIBAS

23 de setembre del 2013

ELS PRIMERS PASSOS DE WINSTON CHURCHILL A LA POLITICA.


Al tornar de Sudàfrica,C.CH.,es va tornar a presentar a les eleccions com a diputat al parlament Britànic disputant-se amb dos candidats més guanyar al districte de Oldham a les eleccions del 1900.
Va ser escollit ,però en lloc d’ assistir a la obertura del parlament, Va decidir marxar de gira per tot el Regne Unit i els E.U.A. pronunciant discursos i va aconseguir recaptar 10.000 lliures ( S’ha de tenir en conte que els membres del parlament Britànic, no cobraven cap sou i Winston no era ric encara que la seva família era influïen.
En un dels seus discursos a Nord-America ,Mark Twain ,el va presentar com a orador també va sopar amb Theodeore Roosevelt en aquell moment , vicepresident dels Estats Units.
Ell era del partit conservador ,però, al 1904,l’ insatisfacció de w. ch. amb ells i la seva atracció pel partit laborista ,era tal,que desprès de un recés al parlament,ell creua la sala i s’asseu a les cadires dels laboristes.
A les eleccions següents,va canviar de districte electoral i es va presentar pel de Manchester North-west,aconseguint un lloc al parlament Britànic.
Entre 1903 i 1905 W.CH escriu una biografia del seu pare (Lord Randolh Churchill),fou publicada al 1906,i aclamada com una obra mestre,en aquest llibre surten suavitzades , algunes de les característiques menys atractives de són pare. 
En W.CH. es va enamorar de Clementine Hozier,una dona de brillant Intel·lecte i gran bellesa,però,amb falta de recursos econòmics.
El 1907fou inclòs al consell privat del rei Eduard VII any desprès l´ anomenen ministre de comerç.
El 2 de setembre de 1908 W. CH. es casa amb la Clementine a Sta.Margaret’s Westminster.
Al llarg del seu matrimoni van tenir cinc fills:
La Diana,la Sara,la Marigold (es va morir a la seva infància ),En Randolph ,i la Mary:
-La Sara va actuar amb en Fred Astaire a la pel·licula “Royal Wedding”.
-La mary, va escriure un llibre sobre els seus pares
I el fill,en Randolph i els seus nets Nicholas Soames i Winston ,també van ser membres de parlament britànic.
Quan no estava a Londres en Winston vivia a Chartweff house a Kent,casa a la qual tenia un especial aprèci,la van comprar al 1922 i la van mantenir fins a la mort del Premier britànic.
En aquesta llar el primer ministre va escriure molts llibres i també es va dedicar a la pintura.

JORDI RIBAS (dedicat al Javier i a la Laura)

17 de juny del 2013

LA JOVENTUT DE WINSTON CHURCHILL


De jove li agradaven molt els llibres de batalles, la història i els soldats. Per aquesta raó, Winston no va voler anar a la universitat i es va enrolar a l’exèrcit.

Concretament va entrar al “Royal military college of Sandhurst”, col·loquialment anomenat “Sandhurst” (al tercer intent va aconseguir ingressar a l’acadèmia).

A partir d’aquí, deixa aquella rebeldia, tossudesa i ganduleria per aplicar-se i prendre’s amb serietat les classes i aviat va destacar entre els seus companys.

De la seva promoció va quedar 20 de 130 alumnes.

Al 1895 (any en que mor el seu pare) acaba l'acadèmia i la primera destinació fou a la India amb el quart regiment d’Úsars (aquest regiment de cavalleria era exclusiu per als fills de la noblesa), aquest cos tenia molta reputació (va participar fins aquell moment en: La guerra de la independència espanyola, la primera guerra afgana i la guerra de Crimea).

A la India va llegir molts llibres i va prendre conciència dels complicats problemes del model colonialista anglès, essent aquesta etapa de la vida de gran utilitat quan va arribar al càrrec de primer ministre.

Churchill, sempre va tenir una curiositat innata per les guerres i tècniques de combat contemporànies (de la seva època).

Al 1895, THE DAILY GRAPHIC, financia a Winston un viatge a Cuba com a corresponsal de guerra d’aquest diari entre l’exèrcit espanyol i les tropes rebels.

Aquí va tenir la primera experiència al camp de batalla, on es va quedar exposat en un foc creuat entre espanyols i rebels (el dia que va fer 21 anys).

Desprès d’aquesta experiència, aprofita per viatjar als Estats Units d’Amèrica, on serà presentat a l’alta societat de Nova York de la mà de Bourke Cockran (un dels amants de sa mare).

Entre 1897 i 1899, ja de nou a la India, va en les tropes Britàniques, al Nord-est de la colònia, a esclafar la rebel·lió de les guerrilles Pastum.

En aquesta ocasió els periòdics THE PHIONER i THE DAILY TELEGRAPH, el van contractar perquè expliqués als lectors d’aquests diaris que succeïa en aquets combats.

També va escriure el seu primer llibre: “THE STORY OF MALAKAND FIELD FORCE”.

Va lluitar al Sudan al 21º regiment de llancers on simultàniament, escrivia com a corresponsal del diari THE MORNING POST.

En aquest país va participar a la batalla d’Omdurman, en una càrrega de cavalleria de llancers. Desprès d’aquest conflicte torna a Anglaterra i comença a escriure THE RIVER MAN, una obra de dos volums, publicats el 1899.

Aquest mateix any deixa l’exèrcit i comença la seva carrera política com a candidat conservador, al districte d’Oldham on hi havia tres candidats pel parlament Britànic, i ell, no va esser escollit al quedar últim dels tres.

Al mateix any W.CH. fou enviat com a corresponsal del diari THE MORNING POST per cobrir la segona guerra anglo-bóer (a l’actual Sud-àfrica).

El nostre protagonista, viatjava en un tren de tropes angleses a comandament de Ayimer Haldane i la locomotora va ser descarrilada pels Bóers.

W.Ch., encara que no era militar en aquells moments, va organitzar la reparació del tren i les vies. Es va poder arreglar la locomotora de vapor i la meitat dels vagons, els quals transportaven els ferits britànics a zona segura.

El jove Winston no va tenir tanta sort i els Bóers (antics colons holandesos i ara residents a l’actual Sud-àfrica) el van capturar junt amb varis oficials a més a més del comandant Ayimer Haldane.

Churchill, va tenir la sort de poder-se escapar del camp de presoners de Pretòria travessar 480 km de territori enemic fins arribar a la Bahía de Delagoa, on hi havia la colònia portuguesa de Lourenço Marquès (actual Maputo).

Winston va tenir la fortuna de que el va ajudar un administrador de mines anglès, el qual, el va aixoplugar en una mina i, posteriorment, el va amagar en un tren de mercaderies, que l’allunyava de territori Bóer.

Aquesta aventura li va donar notorietat algun temps, però, en lloc de tornar a la Metròpoli (Londres), es va unir a les tropes comandades per Redvers Bullers.

Aquesta vegada, encara que seguia sent corresponsal de guerra d’un diari, s’enrola de nou a les tropes colonials angleses i lluita amb la cavalleria lleugera a la batalla de Spion Kop, i van alliberar Lady Smith i Pretòria.

A Pretòria, ell (W.CH) i el Duc de Malborough (cosí d’en Winston) van ser els primers a entrar a aquesta ciutat, obtenint la rendició dels guàrdies que custodiaven els presoners britànics.

Desprès d’aquestes aventures, va escriure dos llibres sobre les seves vivències a Sud-àfrica: “London To LadySmith vía Pretoria” i “Ian’s Hamilton’s March’s”.

Aquestes dues obres es van publicar a Londres l’any 1900. 

JORDI RIBAS.

3 de desembre del 2012

WINSTON CHURCHILL. INFANTESA


Escriure sobre aquest personatge en un sol escrit seria molt pesat pel lector, i ho dividiré en tres parts:

- infantesa
- joventut i
- edat adulta

En aquesta part escriuré sobre l’ infantesa de Winston Churchill.

SIR WINSTON LEONARD SPENCER CHURCHILL va néixer dins de la família aristocràtica dels Ducs de Marlborough al palau de Blenheim, el 30 de novembre de 1874. Era el tercer fill de LORD RANDOLPH CHURCHILL, 7º DUC de MALRBOROUGH, i que fou un polític carismàtic i ministre de hisenda, jugador i bevedor va morir als 46 anys per culpa de una paràlisis corporal.

La seva mare Lady Churchill de soltera Jenny Jerome era filla d’un financer Novaiorquès.

De nen Winston va ser ignorat pels seus pares , l’ única persona que de veritat li va donar amor i tendresa va ser la mainadera Elizabeth Anne Everest.

Com tot nen de casa bona va anar d’ internat en internat fins que al 1888 va ingressar al internat Harrow Scholl on era un adolescent molt rebel que ho suspenia tot i era castigat sovint. En la seva estada a Harrow rarament era visitada per la seva mare, que ell adorava en bogeria i que li enviava cartes per demanar que

El visites més sovint o que li donessin permís per anar-la a veure.

Tot ho suspenia menys matemàtiques i historia on sovint estava col·locat entre els millors alumnes El seu fracàs a l’escola el va justificar com un acte de rebeldia contra el seu pare,malgrat això va aconseguir ser campió d’esgrima de la escola i també va destacar escrivint assajos amb angles (actualment a Harrow existeix un premi Churchill que s’otorga a assajos en anglès).

La experiència de la seva solitària i desolada infantesa la va arrossegar dins seu tota la vida.

El següent escrit serà sobre la joventut de Sir Winston.

JORDI RIBAS i CARBÍ

25 de juny del 2012

LA UNIFICACIÓ DE L’IMPERI ALEMANY AL 1870



A mitjans del S. XIX no hi havia una nació unificada alemanya, sinó, un conjunt de 38 estats independents que formaven una Federació Germànica. D’aquests estats, en sobresortia un com a més poderós: PRUSSIA. Aquesta mateixa nació va ser la responsable de les primeres passes per unificar Alemanya. 

Els responsables van ser: 

- El Rei de Prussia, Guillem I, el qual va aconseguir que la seva nació fos la primera potencia militar de Europa. 

- Otto Von Bismarck, que l’anomenaven el canceller de ferro pel seu caràcter sumament autoritari, dur i enèrgic. 

- I el gran estratega i cap del estat major de l’exèrcit prussià, General Helmuth Von Moltke

El regne de Prussia va aconseguir la unificació alemanya mitjançant tres guerres: 

1- Guerra contra Dinamarca: En aliança amb Àustria van conquerir els ducats de Schleswig i Holstein. 

2- Guerra contra Àustria: Prussia, després d’aconseguir la neutralitat de França, i, amb l’aliança d’Itàlia, en poques setmanes aconsegueix que Àustria es rendeixi, signant un tractat de pau a Praga. Amb aquesta pau, Àustria renuncia a formar part de una gran Alemanya on coronen com a Kàiser a Guillem I. 

3- Guerra Franco - Prussiana: Aquesta guerra (juliol de 1870 - maig de 1871) va ser un conflicte clau perquè Prussia es convertís en la primera potència europea. L’imperi francès, al capdavant l’emperador Napoleó III, declara la guerra contra Prussia. Bismark va rebre la col·laboració dels estats de Baden, Wurtemberg i el Regne de Baviera. La victòria indiscutible dels alemanys va ser gràcies a la superior tecnologia bèl·lica i el comandament de les tropes teutones pel General Helmuth Von Moltke. Tots els fronts francesos van ser escombrats pels prussians, fins a la batalla de Sedan, la més important del conflicte, on fins i tot es va fer presoner a Napoleó III i 83.000 soldats gals. La Comuna de París es va formar per resistir a les tropes alemanyes però va ser esclafada pel mateix exèrcit francès. 

El final de la guerra Franco - Prussiana: 

Desprès d’haver perdut el conflicte contra Alemanya, Napoleó III abdica i es forma la III República Francesa i el primer president va ser Adolphe Thiers. 

La pau amb Prussia es va signar el 10 de maig de 1871 a Frankfurt. En aquest document es va acordar que l’Imperi Alemany cedís a Prussia, els territoris d’Alsàcia i Lorena, de majoria alemanya. Es va obligar a l’Imperi Alemany a indemnitzar als guanyadors pagant 5 milions de francs en or. A més a més, a finançar els costos d’ocupació de les províncies del nord de França. El final del pagament dels 5 milions de francs va acabar l’any 1873 i llavors els Prussians es van retirar. 

Guillem I de Prussia és coronat com Guillem I, Emperador de l’Alemanya Unificada (o Kàiser). El govern entrant de l’Alemanya Unificada, no va ser democràtic ni constitucional. Es va aconseguir arbitràriament. 

Així es va formar L’imperi Alemany governat per la casa dels Hohenzollem. 

Van aconseguir un gran desenvolupament industrial, científic, cultural... 

La seva mentalitat expansionista i territorial van provocar la Primera i Segona Guerres Mundials, que van portar desastres tant a Alemanya com a la resta del món. 

JORDI RIBAS


19 de març del 2012

DIFERÈNCIES ENTRE LA PRIMERA I LA SEGONA GUERRA MUNDIALS

Les diferències entre les dues guerres són moltes. Jo us parlaré d’algunes.

La primera guerra mundial va esclatar a Sèrbia quan un estudiant assassinà l’arxiduc hereu, Francesc Ferran d’Habsburg, el successor del imperi Àustria - Hongria. La segona, començà quan l’Alemanya nazi envaeix Polònia i es va repartir el país amb la Unió Soviètica. 

A La Gran Guerra, les tensions entre les grans potències d’Europa: L’imperi Alemany, l’imperi Austrohongarès i l’imperi Otomà xoquen contra l’imperi britànic, França i l’imperi Rus.

Les cordes que aguantaven una calma tensa des de feia uns trenta anys es trenquen al 1914.

La segona guerra ja es comença a gestar quan Alemanya perd la primera. En la rendició, els guanyadors (Gran Bretanya, França i els EUA), en el tractat de Versalles, obliguen als perdedors a pagar totes les destrosses materials de la guerra.

Entre les sancions posades pels aliats a Alemanya, i el crack econòmic de 1929, Alemanya queda arruïnada, i al 1933 arriba al poder sense cap problema Adolf Hitler proclamant el III Reich.

Al primer conflicte, lluiten des de les trinxeres,de punta a punta d’Europa. En canvi, al segon conflicte, s’estén a més indrets (Europa, Àfrica, Àsia). La tecnologia bèl·lica al ser més moderna, els fronts són més mòbils i arriben a més indrets.

La primera guerra s’hi inicia al 1914 i finalitza al 1919. L’altra, esclata al 1939 i acaba amb la derrota d’Alemanya i el partit Nazi l’abril de1945 i del Imperi japonès l’agost del mateix any (bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki).

Desprès d’això comença una guerra freda entre EUA i la U.R.S.S (escalada d’armes nuclears i de la por mundial) que dura, més o menys, més de quatre dècades.

Alemanya vençuda és dividida en quatre parts que es reparteixen les tropes aliades (Amèrica, Rússia, França i Gran Bretanya).

JORDI RIBAS