AMOR ALS ANIMALS I SUPERVIVÈNCIA

Extreta: https://sercorriente.blogspot.com/2018/02/los-animales-y-los-hombres.html

Què fàcil és comprar un pollastre envasat, què fàcil ens resulta consumir carn quan abans algú ha hagut de matar per obtenir-la. Des de bén petit m’entristia veure morir un animal encara que fós per menjar. Avui dia reconeixo que seria incapaç d’assassinar un ésser viu i no sentir rés. També incapaç de fer-li mal i veure com pateix o com se li apaguen els llums. Suposo que la necessitat ho justificaria, però em provocaria una profunda tristesa. No crec que m’hi acostumés mai. L’ideal seria sacrificar l’animal provocant-li el mínim dolor o patiment possible i que durant la seva vida hagi estat bén cuidat i bén alimentat.

En la societat actual el consum de carn hauria de ser ocasional, en poca quantitat i de la millor qualitat possible. Desgraciadament és molt més car i l’economia general no acompanya fent que la majoria compri menjar envasat al supermercat a preus més baixos.

Sóc el primer que em menjaria un entrecot de bou madurat de 60 dies amb salsa de roquefort i patates fregides, però hem de pensar que no ho podem fer cada dia. M’agrada molt la carn i per això haig d’homenatjar els animals assegurant-me que han estat bén tractats i degudament sacrificats.

La vida i la mort, com a cicle perenne és implacable. Atorga i treu a tots els éssers vius la sort d’existir. Un cicle etern que implica una lluita constant per sobreviure. És salvatge sí, matem o ens maten. Ja sigui per menjar, per protegir el territori i/o per superar les inclemències del temps, a vegades despiadades. Així és la naturalesa cruel, sanguinària i inclement però amb l’oportunitat de trascendir i convertirse en alguna cosa més que pols universal.

Penseu en això cada cop que us plantegeu menjar carn. Salut.

Simó Gracia     

SIN TI, SIN SALIDA

Extreta: https://www.flaticon.es/icono-gratis/corazon_3884935

Sin ti, andando por los caminos de la vida.
Llega un momento
que me encuentro con un muro.
Sin salida posible
para conseguir la felicidad.
A la fuerza
necesito tu amor para que
el muro desaparezca
y pueda seguir andando
por el camino de la alegría.
Que lo es
porque te amo a ti.
El camino que se ha abierto
no tiene fin.
Otras veces,
sin ti y tu amor
me encuentro perdido
en un laberinto de calles,
de las que no sé orientarme
para encontrar
lo que busco en la vida.
Y lo que es para mí
más importante.
Que no es otra cosa
que tu persona.
Sin un camino
que me lleve
para poder encontrarte
toda mi vida
se volvería de color gris.
Y perdería todo su sentido.
Apagándose poco a poco.
Porque sin ti
todas las cosas
pierden sentido para mí.
Un amor verdadero
tiene que ser correspondido
entre dos personas.
Y así,
tendremos
la completa felicidad.

Fernando Junquera

FELICITACIÓ NADALENCA

Extreta de https://programamos.es/programa-tu-felicitacion-de-navidad/

El Nadal simple i suau
com cabell blanc.
Sorprèn vers la veritat.

L’any es va tancant
i de la seva conversa 

resorgeix la veritat.

La veritat de tot un any.
La feina feta d’èsser just
ens embolics per desfer.

Nusos en l'oblit. 
Sembrats en ells mateixos. 
Per ànimes confuses. 
La veritat sorgeix com pincellades efímeres. 

Solquem secrets
sense pensar en els errors

d’aquell final d’any.

Dany intens.
En amants.
Trenquen l‘escriptura de tot un any.

Dany en frases, dany en el fons
de l’ànima, en el fons més íntim
de l’univers.

En cafés justos.
En frases sense desfer.
En errors sense cometre.
I frases irreverents.

Cerquen la pau
d’aquest univers.
D’aquest mot
que tants sols vol ser clar.

En una veritat
que no s’oblida.
La de ser fidedigne
vers la seva propia raó.

Vers la pròpia identitat.

Només s’escau
en poesia, en ella mateixa.

Per interioritzar la seva pròpia veritat.
Que en el seu cor ultima.
Que en la seva unitat
reserva com un clam a la llibertat.

En el seu parer.
Escau la senzillesa

del seu secret. 

El desfer d'un any
L’important en tornar a fer i desfer.
Com si d’un embolic de nusos liats.
En el capdell de fils.

De l’interior d’un garbuix de vetes i fils. 
que sense desfer estan. 

Alguns em diuen lianta.
Només estàs liant
i jo dic amb senzillesa i humilitat
No desfagis el que de tot un any está unit. 

El que de fent i desfent
n’ha sorgit la pau i la veritat.

Espera benvolgut
com s’obre i tanca tot un any. 
Perquè el final d’any
en el Nadal, en totes aquestes festes
se sap la veritat.

I en esperança. En l’esperança crec jo
fins el secret més guardat. 
Fins l’ocult amor més desvelat. 
D’ençà
del treball més intrísec.

En la seva edat.
En la pèrdua de temps del present i
del passat en el pas d’un temps perdut
de cel enyorat. 
Que desemmascara saber.

Llum en la llum
de renèixer una altra vegada
que se sàpiga la veritat
de tot un any
2022 -2023 benvolgut any de felicitat.

Montse Botey i Sebastià

US EXPLICARÉ UNA HISTÒRIA D´AMOR D’UNA NOIA I UN NOI

 

Extreta de: https://es.123rf.com/photo_11808997_san-valent%C3%ADn-dibujo-chico-y-una-chica.html

Havia una noia de 15 anys assentada en una terrassa d’un Bar.

El cosí de la noia va venir per anar a la platja i anava amb uns amics íntims d’ell.

Quan el cosí va presentar els amics, la noia es va fitxar en un noi. El noi se la mirava fixament. Va ser com un “flechazo”.

Ella tenia 15 anys i ell 19.

El cosí, amb tots els amics, va entrar al bar per dir-li hola el seu tiet i explicar-li que anaven tots a la platja, si podia fer-los entrepans i donar-los algunes coca-coles. Mentrestant la noia, que era la cosina, estava a fora assentada amb una amiga. Rient i parlant del noi amic del cosí que era guapo, i varen anar-se’n a la platja tots menys elles.

Van passar 10 anys i la noia es va casar i va tenir dos fills, i ell va tenir una relació, també de 10 anys, però casualitat els dos varen trencar amb la parella.

La noia va trucar al cosí per parlar i va explicar-li tot lo que havia passat i ell li va dir el del noi que també s’ha havia separat.

Tots dos anaven fent la seva vida pel seu costat, dia a dia.

El cosí va traginar una retrobada, per tornar-se a retrobar. Ella va dir-li que sí!!!!.

Es varen trobar a la discoteca. Tots es donaven petons i ballaven i xarraven. Cada vegada la vergonya anava passant, al acomiadar-se ell li va dir si volia anar a sopar, i ella li va dir que sí.

Ella era massatgista i treballava a un gimnàs. Varen quedar al plegar. Quan era l’hora, la noia estava molt nerviosa, no sabia què posar-se de roba. Es treia i es posava roba, fins que a la fi va dir “aquest!!!”. Al sortir, ell estava esperant amb uns LEVIS blancs i un polo rosa i les seves ulleres... “Estava guapíssim!!!”, per dintre pensava la noia.

Varen agafar el cotxe i... “Sabeu què va passar????”.

Quan tot anava bé, l´exmarit de la noia va trucar i es varen barallar amb el noi escoltant al costat. Ell conduint com si res passés... Tot un galant.

A l’arribar al restaurant varen sopar.

Quan ell va anar al servei, ella corrents va trucar a la seva mare per saber com estaven els nens.

Després varen prendre alguna cosa a un bar de música. Ell li va donar la mà per ballar. Ella nerviosa i ell també perquè es coneixien massa des dels 15 anys i feia una mica de cosa.

La va portar a casa i la nit per ells no volien que s’acabés. Varen anar a la platja i varen passar les hores xarrant del anys que es conèixer amb totes les anècdotes. Reien i reien fins que varen dir “anem cap a casa són les sis!!!”.

Al acomiadar-se ell va donar-li dos petons a les galtes i varen dir-se adeu.

La noia li va escriure pel mòbil i li va dir “M’hagués agradat un sol petó”.

I fins ara que han passat 21 anys. Cada dia no hem deixat de estar junts, ens varen casar i varen tenir una nena que ja té 19 anys.

Els germans, tots contents. El tenir una germana... I passats tots aquests any seguim tots junts i enamorats.

Fiiiiiii

Gràcies per llegir aquesta història real.

Julia

SIGNES DEL PRESENT

Extreta de: https://efe.com/noticias/politica/

Senyals en el temps. El món es reafirma en el seu temps. Es mou en l’oblit i el present. El futur i el passat. El temps actual té constant la guerra, les guerres. El futur és incert. El camí ens acosta ara a les persones, a passar per la salut mental i física de nosaltres. A combatre una guerra que sentim com a nostre. Les guerres indefinides de tot el món. El món té moltes carències, no solament econòmiques, sinó també virtuals, de pensament, d’opinió, sens dubte econòmiques i materials i professionals, que ofereix a les persones un teixit que ens acosti al benestar personal. La vida professional ha canviat. La gent s’apropa més a qui l’envolta. A qui estima. S’obliden si no són les necessàries, el món s’ha convertit en exponencial, darrerament en les seves malalties. No trobarem descans en les nostres ments si no fem l‘esforç de guarir-nos, de protegir el que és primordial. Les carències ens destrossen la vida i la fa més austera… No és això una revolució? El mateix món ha cridat prou, vol ser positiu en el paradigma de la realitat, el sistema econòmic socialista i comunista apareix de nou com a sortida més estable, almenys en la seva part ofereix una felicitat duradora envers aquest caos de conjectures. Canvis en les estructures de valors, d’opinions, de conductes. Què es etern? Com ens acosta al benestar personal?. La vida professional ha canviat. La gent s’apropa més al que ha de prevaldre.

Mentrestant el món contínua, ple d’esperances en els polítics i la situació tendeix a consolidar-se en una nova conjectura, en un nou episodi, en no arribar al caos de la pobresa, i la història continua on la tendència no és cap el menyspreu al socialisme. La pel·lícula gira cap a un món que avança per un nou episodi…. Però el gir ha de ser propi on el guanyador sigui el protagonista cap un genet expert en la confiança. On és, on i amb quins noms propis, amb quina mentalitat política s’aproparà a nosaltres, on i qui farà el gest d’aproximació i plantarà cara a aquest món advers, que no vol veure com es dissolt? Prou a cartes obscures, prou a diners falsos i a riqueses infinites e inexorables. Només el futur sabrà com dir-ho, sense paraules quietes, frases sense sentit i paraules incertes. El verb de guanyar, de ser immillorable ha decaigut i dóna pas a la humilitat, a la paciència, a deixar fer, al pas de les persones. És el verb que protegeix, i ser protegit és aconseguit, millorar el nostre futur advers que obliga a no aturar-se, el de sorprendre per la seva afinitat a l’herència del seu verb, a la seva persona, al caminar conjuntament. Admetre la riquesa dels altres. No qui més té és qui més guanya, però és de tots. La vida ens encoratja a nous canvis. A noves facetes dins la nostre vida, a la constància i la seguretat de nosaltres. A confiar en nosaltres mateixos, a escoltar i ser escoltats. Cap un món on tots guanyem i on tothom és solidari.

Montse Botey

PAN PARA HOY Y HAMBRE PARA MAÑANA

Extreta: https://hu-hu.facebook.com/people/Asociaci%C3%B3n-de-Personas-con-Discapacidad-Luchando-por-un-porvenir/100064625024691/

¿Qué es la reivindicación? Bueno supongo que si te digo lo que es la discapacidad tendrás más información de la primera palabra, o pensarás “sí, pobrecitos”. Pero a la media hora ya se te ha olvidado, porque te acordarás más del anuncio de Unicef que de las personas que sufren de una discapacidad. Muchas no trabajan, que no tienen pensiones, que no tienen un futuro laboral y tu frase de nuevo será “¡¡¡ufff!!! Pobres…”. Pero te sentirás mejor a los 10 minutos, ¿pero sabes dónde van tus impuestos? Van para armamento, para sueldos de personas llamadas diputados que no hacen nada, para el Rey y, por cierto, también te afecta a ti. Sí, a ti, que estás leyendo esto. ¿Sabes los puestos de empleo que se pueden generar con todo este dinero que pagamos? Miles. ¿Sabes a cuantas personas podríamos ayudar a tener un vida mejor y un esperanza para todos ellos? Pero preferimos que nos engañen, ir a las votaciones y ser como las cabras cuando nos llevan a pastar. En fin, unos cobardes que no nos atrevemos ni a salir a la calle a protestar. Así, tenemos muy cerca a personas que han salido, que son tus abuelos, puede que tus padres, a pedir algo que no es justo. Y eso se le llama tenerlos bien puestos. ¿A qué le tenemos miedo? A nosotros, si el No ya lo tenemos. ¿Por qué no luchamos a por el Sí? A mejorar nuestras vidas, a tener un futuro mejor, a ser nosotros y poder decir ahora vivimos la vida y es nuestra.

ELOY GARCÍA RUIZ

LAS CUATRO ESTACIONES DEL AÑO. LA SOLEDAD, LA RABIA, LA IRA Y LA COMPRENSIÓN

Extreta de: https://tucuentofavorito.com/la-fabula-de-las-cuatro-estaciones-fabula-para-adolescentes-sobre-los-cambios-y-la-paciencia/

Días de Lluvia, llenos de melancolía. 

Viento, todos las palabras se esfuman como el viento. Pues así mismo sólo puede llegar la calma, cuando amaine la tempestad. 

Sol ☀️. Un día soleado que brilla con mucho esplendor hace olvidar todo mi mal humor, y sentirme un poco mejor. 

Agua!!!!!! qué buena... Es el agua para desintoxicar un poco mejor mi mal humor, pues cuando te siento tan cerca de mí me haces sentir inmediatamente feliz. Como pez en el agua que me hace que sienta el frío y el calor a la vez. Una forma de entender que nos pasa a los demás. 

Y por último Fuego!!!!! Lo siento como me abraza día, tras día en tus brazos llenos de ira. Y cuando amanece parece que todo se esfume y queden sólo cenizas !!!!! 

Sólo reinará en nuestras vidas Paz Interior cuando puedas leer y comprender que no lo hago para pasar un mal día !!!!!! 

Ánimo ARTISTA!!!! Pinta, nada, cocina y sobretodo no entres en el círculo vicioso de la ansiedad y melancolía. 

Disfruta de un hermoso día que a muy pocos la vida te brinda !!!!!!! 

Esther Peral Cirac.

JUSTICIA

Extreta de: https://elpais.com/elpais/2019/02/06/opinion/1549478566_840598.html

Inquietud que em malgasta.

El cap sosté la mirada a no malmetre els meus pensaments.
Però sembla malgastar el seu rostre a la seva pròpia voluntat. 
Es filtra en les entranyes del meu ésser.
Atrapant la meva infortuna a la seva voluntat.

La curiositat es desprèn en mi
i culpa la seva sabiesa al meu parer.

És com quedar atrapat en si mateix
Fracassat en els meus propis errors.
I com veïna infreqüent li dic que resti quieta. 

La seva ajuda.
Doncs les seves pròpies paraules
només busquen maldat.

Res s’obté en aquesta infortuna vida
Sinó a fracassar.
Res inclou en els seus llavis
la vergonya del seu clam.

Rés sembla auster en la seva lluita
i ignora en les meves
paraules indefenses o febles
on busquen llibertat.

Soscaven passos inútils que clamen la paciencia
On vers els seu ajut sembla el més poderòs dels seus actes.

Amb la negror, la grisor adversa de sostenir al seu parer
el que fa mofa del esser meu.

Resta importància al que sóc
al que penso
i al que visc.

La meva confiança sembla agraïr els canals ocults de la seva ment. 

On discorren versos
frases enyorades en el seu futur
on cap recerca inútil
sembla frenar els meus passos.

La confiança em decau

en els seus llavis ardents.

Solquen de mentides
els seus propis passos.

I la veritat es sobrepassada.
En aquest color infreqüent.
En aquestes mentides.
Atrapades voluntats.

Montse Botey

TUS PASOS EN LA ESCALERA

Extreta de : https://aplicacionespsicologicas.es/2018/10/altibajos-emocionales-bipolar/

Parece q hay unos días de tranquilidad sin tormenta emocional, y de repente, aparece una llanto persistente, como lluvia de verano, la tranquilidad se esfuma y viene la inquietud sin motivo aparente.

Un remolino de angustia se apodera de mí, sin brujula q me oriente, es otra vez un bajón!

A partir de aquí, tengo q buscar en mi cabeza el libro de instrucciones, que me proporcione las herramientas útiles para salir del cúmulo de pensamientos negativos, q habitan en mÍ en ese momento. 

Mi vida es como una escalera: subo tres peldaños,bajo dos, subo tres, vuelvo bajar uno, temiendo siempre que el descenso no me lleve al lado más oscuro, sabiendo lo q cuesta remontar.

Con el paso de los años, la ayuda de profesionales y mi entorno, me han ayudado a aprender cuáles son las mejores bazas: desahogarse, entender, y solucionar dudas y problemas, dialogar con las personas antes descritas, trabajarse a sí mismo, y enfrentarse a los miedos poco a poco.

Todo ello, te ayuda a crecer, madurar y a ver la vida con otra perspectiva.

Débora Andres

BAR MARINA

Extreta de: https://es.foursquare.com/v/bar-marina/4d45d230bf61a1cd850117ac?openPhotoId=52b70c42498e8dfe5d3b7e63

Us explicaré una mica d’història i anècdotes de Bar Marina de Vilassar de Mar.

Els meus avis el varen fundar 1958 i els meus pares varen continuar 1971.

Era un bar que estava davant del mar. Es prenien entrepans, cafès, vermut i la gent estava ben còmodes prenent el sol veient la platja i respirant tranquil·litat.

Va ser el primer bar on es varen donar els partits de futbol. La gent, quan el bar estava ple, agafaven cadires, les posaven afora i es posaven sobre d’elles tots emocionats i fen xerinoles i dient “Visca el Barça!!!”.

El meu avi va ser el primer home del poble que va fer els segellat de les quinieles de futbol.

Què puc explicar de la meva àvia? Pues que tenia molt geni. Ella era la que sempre estava davant de la caixa registradora per controlar els diners que es feien.

A dalt del terrat, tenia gallines, posaven ous per fer truites i entrepans ben bons. Les gallines també, com sabeu, criaven pollets i tenien que estar ben calentonets, per a que creixessin. Pensant va agafar una caixa ben gran i dintre va posar els pollets. Sota la cafetera va posar la capsa perquè estiguessin ben calents i creixessin.

També el meu avi viatjava cap a Barcelona, per comprar a una fàbrica cafè pur. Es carregava els sacs com podia a l’esquena i amb una carretilla. A l’arribar el bar, pujava el primer pis on es guardaven les ampolles i ell tenia un racó pel seu cafè, que tenia un “mantel” estès sobre una taula i estenia el gra a sobre. El deixava assecar duran uns dies. Ell no li tirava sucre, sol el treia i el molia amb la màquina, que en aquell temps, no tothom la tenia. Per això, era molt bo i pur. Avui en dia el cafè ja ve mòlt casi tot, i li posen un to de sucre per ser més dolç, per això no es pur.

En el bar teníem un gos que es deia Rini, era estimat per tota la gent. Un dia es va quedar vigilant el bar i varen vindre a robar, i li varen posar una paella d’arròs que la mare va preparar. Ell tant content menjant i els lladres robant. També era un gos que quan veia una gossa anava a casa seva, encara que fos plovent, ell no es movia de casa seva per … ja sabeu.

El pare tenia en el bar un futbolí i un billar. Venia molta gent jove i posaven els diners a sobre per ser els següents, i feien porres. El meu pare tenia que anar a dir que baixessin la veu, perquè feien molt d’enrenou. També era un bar que la gent jove prenia alguna cosa. El pare o el meu germà Josep donaven una entrada per la discoteca Privat de Mataró, per entrar gratis. Per això sempre estava ple de gent jove.

El meu germà Josep sempre posava de música balades. Ell sempre ha sigut un romàntic i sempre anava i feia moltes bromes a les noies. Elles quedaven bocabadades.

Us explicaré una anècdota del bar. Un dia, els nois que sempre venien i eren molt amics del pare i del germà. Per la nit, amb una escala molt llarga, varen penjar la bandera de l’Espanyol. Tothom que passava pel matí reia i li deien el pare: “què Josep! T’has canviat de camisa?”. Perquè ell era molt del Barça i era també de la penya barcelonista. El pare va sortir al carrer i va mirar cap a dalt on mirava tothom, i quan va veure la bandera es va enfadar i va riure també. Però com era tant dalt, va tenir que anar a l’Ajuntament per agafar l’escala dels bombers per poder-la treure.

Totes aquestes són les anècdotes del Bar Marina de Vilassar de Mar. Gràcies per llegir-me.

Julia.

ALLÁ NOS ENCONTRAREMOS

extreta de https://www.lavanguardia.com/ocio/viajes/20220102/7956783/cuanto-cuestan-vacaciones-lujo-isla-privada.html

Allá, en esa ciudad escondida
de la que sólo habla la leyenda.

Allá hay tanta riqueza
que el oro no tiene valor
y los brillantes bordean sus avenidas.
Allá, donde nos encontraremos
y el aire sólo tiene oxígeno,
allá, en esa ciudad mítica,
que muchos la buscan,
y pocos la encuentran,
Allá, donde se vive una eterna juventud,
y en sus calles toda la gente se saluda.
Allá, podemos vivir juntos
un amor sin fin.
Viviremos en esa ciudad
que para algunos sólo existe en la imaginación.
Viviremos donde no existe
la enfermedad ni el dolor.
Donde el sufrimiento
fue erradicado mucho tiempo atrás.
Allá, quiero que nos encontremos. 
Siguiendo un camino
que se adentra en las montañas,
y perdiéndose detrás de ellas,
llega al valle,
donde esa ciudad ha sido construida.
Un valle
siempre con flores y frutos.
Porque siempre es verano.
Allá, nos encontraremos,
Y allá,viviremos nuestro amor.

Fernando Junquera

GUERRA I PAU

Extreta de: https://confavc.cat/per-la-pau-i-el-dialeg-no-a-la-guerra/

Violència rere violència.
El món vol cercar la pau en les seves mans.
Vol declarar la independència com a lloc estratega.
Respecte censurat per fuetades.
Terroristes i maldestres.
No cerca, no vol efímera, una pau preconcebuda.
Com gir infructuós escau en voltes i més voltes.
Com brúixola espatllada.
Un Sistema inequívoc
on les eleccions poden “sublevar-se” errònies.
Com aturar en aquest gir contenciós?
Ràbia i ràbia defineix el seu propi conflicte.
És com maltractar la seva pròpia joguina.
Maltractar i maltractar.
La seva salut impròpia d’un dirigent polític.
De maltractar i maltractar.
I l’imparable maldat ensinistra els seus súbdits,
com pures marionetes no cerquen destí.
En rostres indefensos i porucs
que la seva resposta s’ultima a la del seus dirigents.
On cercar l’opinió.
Defineix el despropòsit del designi del seu amfitrió.
Resta una vareta multicolor
que posi llum en aquesta estrident companyia.
I tregui de si la foscor absoluta de la seva ment.
La por dirigeix els seus llavis i la SEVA MENT.
Res retorna en positiu, en veraç.
En el punt de vista d’un, de qui més solitària és la seva opinió,
o més veritable és la seva veu.
La ment de homes i dones sucumbeix en general
a la del seu dirigent.
I deixa en solitària i indefensa l’opinió
de tots els qui volem la pau.
La protesta de qui té raó és l’únic que escolten.
La força bruta, la bufetada en el seu rostre.
L’amenaça deixa incongruent l’explicació,
el testimoni, els acords, la paraula escrita en algun lloc.
El moment en que els seus rostres anaven, estaven
en igualtat de criteris.
La pau, la no pau, el poder posseït dels seus fets
no té ordre en la llum paralitzadora.
Perquè simplement s’equivoca.
Simplement borda com un gos en ràbia.
Més vell, mes atroç sota aquell rostre d’àngel.
S’alimenta de la llum dels seus seguidors,
de la submissió, de la joventut dels seus convidats.
Se’ls menja.
S’alimenta retroactivament en la seva claredat.
I en disposa com a futurs vampirs xuclant la sang.
La ment d’aquella llum grisa i plena, infortuni.
Tot escau en sospesar la seva veu d’ordre en les paraules
dites solament per ser dites, en lloc del fet.
Del verb en esser dit, en l‘acció esser transmès,
en l’acció de ser actuat.
Fan de les seves ordres arrossegant els altres
en paraules soltes de contingut.
En paraules mal parlades.
En paraules efecte d’acció.
No ho veig clar, ni ells tampoc.

Montse Botey

UN CAMBIO

Cuando te conocí, todo cambió.
La noche se trasformó en día.
Y con él
pude ver todos los colores.
Y con ellos tu belleza.

El mundo frío que yo sentía
se llenó de calor.
Y por primera vez,
pude sentir la lluvia.
Y cuando paró,
ver en el cielo
el arco iris.

Empecé a andar
por todos los caminos.
Y vi que estaban llenos de vida.
Y comprendí
que la vida que más me importa
era sin duda, la tuya.

Mis sentimientos, que hasta entonces
estaban vacíos,
se llenaron de amor por ti.
Y de amistad
por otras personas.
Gracias a ti,
que fuiste quien me enseñaste
todo lo que ahora sé.

También aprendí
a entregarme a los demás.
Y cambiaron contigo
todos mis valores.
Con todo ello,
la venda que tapaba mis ojos
al conocerte
permitió que se cayera.
Y pudiera ver con claridad
todo lo de mi alrededor.

Siendo lo más importante
de todo ello,
tu persona.

FERNANDO

LÁSER Y IPL

 

Extreta de https://www.freepik.es/fotos-premium/esteticista-aplicando-pistola-depilacion-laser-pierna-hombre-concepto-tratamiento-belleza_25075175.htm

Son dos técnicas que se parecen en la forma de trabajarlas, pero son diferentes por la luz pulsada.

La fotodepilación IPL se trabaja con filtros de diferentes números, depende de la piel de la persona.

Las pelirrojas no se lo pueden hacer porque tienen las raíces blancas del pelo y el láser no detecta raíces blancas, sólo negro. Igual con todos los lásers.

Dependiendo de la piel o del trabajo a realizar con los filtros, por ejemplo:

-Las personas blancas se realizará con el filtro 530.

-Las personas con pieles morenas, el filtro es de 690.

Las técnicas estéticas también con láser están indicadas para pieles con arañitas vasculares. Se usa el filtro 460.

Para manchas en la piel, cicatrices… se usa el filtro 530.

Para el acné, lo primero es limpiar bien la zona y en cada grano disparar a 1200 nanómetros con el filtro 430.

Las pieles morenas tienen el riesgo de más quemaduras por el láser y IPL. Si tienen un lunar o un tatuaje tendremos que coger un lápiz blanco y pintar la zona para no producir una quemadura.

Para el vello fino se pasa por la piel rápido, y así obtendremos más calor y se quemara el bulbo del pelo.

Pondremos gel en todas las zonas para que resbale más el manegal o pistola con la luz a 1200 nanómetros. El filtro es 690.

La luz de la fotodepilación se dispersa más. A la hora de disparar la luz se pierde y no va directa a la raíz, se pierde y no se la detecta.

LÁSER

El láser estimula la reproducción de colágeno, por esto también funciona para cicatrices y fotorejuvenecimiento facial, igual que el IPL.

A diferencia del IPL, la luz que disparas con el lasér va directa a la raíz sin perderse y la melanina lo absorbe, calentando bruscamente la raíz y quemando el bulbo del pelo. Por eso es mejor que la raíz sea negra y el trabajo será más preciso.

Tanto las trabajadoras como las clientas tienen que estar protegidas con gafas, ya que la luz a los ojos es perjudicial.

En el láser la longitud onda es de 1650 nanómetros.

La clienta tendrá que venir cada 3 meses. Antes de venir se tendrá que pasar la cuchilla de afeitar. Si lo hacemos por encima de la piel tenemos el riesgo de quemarla.

La piel tiene que estar limpia sin cremas ni aceites, y con el rasurado no irritado. Yo siempre les digo a mis clientas que el mismo día no se rasuren porque podemos producir una foliculitis o irritaciones.

------------------------------------------------------

PREGUNTAS QUE HACEN LAS CLIENTAS A LA ESTETICIEN

¿El tratamiento láser requiere anestesia?

No, pero hay personas que les duele mucho y se ponen una crema anestésica, pero yo no lo aconsejo. Es mejor que la piel esté limpia así la luz detecta bien la raíz.

¿Se puede hacer estando embarazada?

Sí que se puede, porque la luz penetra unos 4 o 5 milímetros y no dañas el feto. Pero es contraproducente porque las embarazadas producen mucha progesterona y eso produce que vuelva a salir. Es por esto que yo les digo que no vale la pena.

¿Se tienen que poner gafas las clientas y las técnicas?

Sí, tenemos que protegernos de la luz, porque si la miras fijamente podrías hacerte daño en la retina. Por esto las gafas tienen que tener unos 10,6 micras.

¿Cuánto tiempo tarda en caer el pelo?

En la primera sesión ya tenemos un resultado, siempre y cuando el pelo sea bueno para el láser. Pero se tendría que hacer cada 2 o 3 meses una sesión para tener el bulbo del pelo con la fase anágena, es decir, la fase correcta para hacer láser. Se notará a las tres semanas.

¿Es definitivo el láser?

Sí, pero el pelo tendrá que ser bueno, es decir, de color negro y grueso. Si el pelo, pasado un año, no sale es que está en la fase lanugo. Es decir, está muerto.

¿Qué es la fase lanugo?

La fase lanugo es cuando salen finísimos y crecen a clapas porque tienen ausencia de grasa y salen por sitios aislados.

¿Se quitan los pelos enquistados?

El láser detecta los pelos enquistados, porque la piel es trasparente y pasa la luz. Los médicos también lo recomiendan en los problemas de pelos enquistados y pelos con forúnculos, para terminar con las raíces.

¿Cuál es la mejor época para iniciar el láser?

Yo siempre recomiendo en invierno por el tema del sol. Si se hace en verano, no es que no se pueda, pero no tenemos que preocuparnos de las irritaciones.

¿Se puede combinar con otros tratamientos?

Sí, se puede combinar con otros tratamientos, pero el mismo día mejor que no. Podríamos hacer irritación o una foliculitis que es la infección en las raíces. Si aparece, con una crema se va. Incluso se puede producir depilando con cera.

¿Cuándo se caen los pelos después del láser?

Tras una depilación, depende en qué fase está el pelo y color bien negro mejor.

Espero que haya sido de ayuda para mucha gente. Gracias por leerme.

Julia

VIOLENCIA ABUSIVA Y MISOGINIA

Obra realizada por Simó Gracia

Demasiadas mujeres han perdido ya la vida a manos de su pareja. Estas situaciones perduran en el tiempo por todo el mundo. La violencia de género, en su mayoría perpetrada por los hombres, está lejos de desaparecer. Gracias a dios a lo largo del siglo XX se ha tomado consciencia social del problema y se han generado movimientos feministas que promueven la igualdad y que tratan de luchar contra la misoginia o el sometimiento de la mujer por parte del hombre. Nos queda mucho trabajo por delante como sociedad donde cada uno de nosotros tiene un papel fundamental en el cambio de los roles de poder, el maltrato físico o psicológico o el silencio de las mujeres víctimas de violencia machista.

Necesitamos creer en una civilización pacífica donde no exista el odio ciego hacia las mujeres, donde no quepa la posibilidad de que una chica sea violada en grupo por una banda de hombres sin escrúpulos.

Necesitamos una sociedad libre e igualitaria donde cada uno de nosotros sea consciente de que nadie es el más importante. Una sociedad en la cual todos participemos con nuestro granito de arena y así construir un lugar mejor para que las mujeres vivan sin miedo.

No obstante hay una serie de situaciones en las que sólo se conoce el resultado de un crimen pero no se conoce el proceso por el que se produjo. Algunos dirán que si un hombre mató a su mujer es porque ella se portaba mal con él, era desleal o bien le maltrataba psicológicamente. Siempre he pensado que con la violencia se pierden todos los argumentos para defender una posición en un conflicto determinado.

Simó Gracia

ECONOMÍA COTIDIANA

Extreta de https://revistacanarii.com/economia/importancia-de-la-economia-familiar/

La sociedad en general, jóvenes y no tan jóvenes, vivimos muy mal la economía, no alcanzamos para todo, y estamos muy preocupados y tensionados con nuestros otros convivientes por los gastos.

¿Qué es no llegar a final de mes en definitiva? No tener el dinero suficiente para cubrir las necesidades mínimas económicas.

En estos tiempos, la mayoría tenemos alguna cuestión dental, que dejamos para mucho más adelante, porque no nos podemos permitir acudir a un dentista privado.

Los transportes públicos son de un importe elevadísimo, y yo no soy vigilante de nadie, pero ya se observa a muchísima gente que no se lo puede permitir, o no quieren permitírselo. ¡Cada uno tiene su propia historia!

Las casas familiares hablan por sí mismas. El índice de solvencia familiar varía y cifra la capacidad con que cada hogar puede o no puede afrontar los gastos. Hemos de hacer cábalas y ecuaciones para llegar a unos mínimos. Porque cuando hay dinero no es el valor más importante, otro sería la salud. Pero cuando no hay dinero, se convierte prácticamente en indispensable y repercute en la calidad de vida (ansiedad, depresión, etc.). En muchos hogares se ha deteriorado la salud por no poder comprar los medicamentos necesarios. Y el día a día se convierte en una carrera de obstáculos.

El conflicto bélico de Ucrania ha enmascarado la subida de luz, del agua, la compra del supermercado y el combustible. También nos ha hecho más pequeños. Además, con la continuación de esta guerra, la crisis energética va a empeorar, con el agravante de que parte del mundo depende de su materia prima.

Somos un Mundo Global y cada acción que se toma repercute en la economía mundial. Remontar esa situación requiere años y decisiones políticas, que a veces no llegan a consenso. Mientras tanto, los ciudadanos de a pie, seguimos haciendo números día a día.

Débora Andrés

EL ARTE Y LA CURA EMOCIONAL

Obra realizada por Simó Gracia

Empezaremos recordando a continuación la definición de arte que por supuesto no se refiere a morirse de frío y que nos ayudará a entender su significado. Diremos que es la actividad en la que el ser humano recrea, con una finalidad estética, un aspecto de la realidad o un sentimiento en formas bellas valiéndose de la materia, la imagen o el sonido.

Partiendo de esta definición me gustaría añadir que el arte es también una forma de curar los achaques emocionales o conflictos en el pensamiento. Es una forma de liberación personal y se desarrolla el ingenio permitiendo al artista desenvolverse y evolucionar. Podríamos decir que perfecciona la forma como plasma lo que hay dentro de sí en un soporte físico expresando luego una idea o emoción y desvelando al observador quienes somos en realidad.

No me gusta decir que soy pintor sino que me gusta pintar. No me gusta decir que soy fotógrafo, digo que me gusta la fotografía. No lo hago por el dinero lo hago porque me gusta, porque quiero y puedo y nadie me va a sustraer lo que me empuja a hacerlo. Podrían plagiar mis obras pero nunca plagiaran la creatividad y por ello estoy tranquilo.

Tengo una utopía y es la de vivir del arte. Sé que es muy difícil y que, aun así, lo seguiré intentando. He realizado muchos trabajos distintos, la mayoría duros físicamente y lo hice por necesidad no porque me hiciera feliz. Mi padre me dijo que si haces lo que te gusta y vives de ello serás un hombre satisfecho y contento.

Si el arte es además de belleza una forma de vida yo me subo al tren hacia dónde él me lleve.

Seguiré adelante a pesar de todas las malas circunstancias guiándome gracias a ésta, mi estrella polar. Animaré a todos aquellos que lo pasaron mal en el pasado y q lo pasan mal ahora. Que se suban al tren también y que disfruten de la vida lo más que puedan.

SIMÓ GRACIA

HISTORIAS DE LA PUTA MILI

Extreta: https://www.vozpopuli.com/espana/regreso-mili-espana-servicio-militar_0_1189081286.html

En 1989 recibí una carta del Ayuntamiento donde me sortearon para ingresar en filas. Me gustó que me tocara en Canarias, ya que iba a ser durante un año. A veces se hacía muy larga la espera de obtener “la blanca”, que era la libreta de la licencia conforme habíamos cumplido con el servicio militar. Fuimos de Barcelona a Zaragoza en tren, dormimos en San Gregorio una noche. Al día siguiente, montamos en un avión militar (un Hércules) hasta las Palmas de Gran Canarias. Tan sólo llegar se notaba un clima más cálido pero en el avión hacia mucho ruido y frío, duró unas cinco horas.

Por las mañanas tocaban diana y nos teníamos que vestir rápido, nos hacían desfilar. Al principio nos vacunaron y nos raparon el pelo al cero. Podíamos desayunar, comer y cenar. Para el comedor, a medio día nos daban pan con embutido. Nos dieron dos trajes de faena y uno de bonito, sábanas, botas, zapatos, camisetas, camisas… En los tres primeros meses hacíamos la instrucción y luego jurábamos la bandera de España. Para mí fue importante ese día porque vinieron mis padres a verme. Hicieron comida para todos. Después nos daban un destino. A mí me destinaron a ser el armero de la Compañía. Tenía: 154 cetmes, 86 subfusiles, 35 pistolas, 4 MG, 2 CSR, 2 morteros, 2 antiaéreas y las municiones. Cada militar tenía un arma asignada con un número de serie. Se tenían que hacer cargo de limpiarla.

Las graduaciones eran de abajo al más alto: soldado, soldado de primera, cabo, cabo primero. Después se pasaba a los suboficiales: sargento, sargento primero, brigada y subteniente. Luego los oficiales: alférez, teniente y capitán. De ahí los jefes: comandante, teniente coronel y coronel. Éste último tiene trato de usía o señoría. Luego estaban los generales, las graduaciones más altas: general de brigada, general de división, teniente general y capitán general. Los generales tienen trato de vuecencia o excelencia.

Se tiene que reconocer la graduación. Un sargento son 3 rayas horizontales. Un cabo primero es una raya horizontal. El alférez llevaba una estrella de seis puntas. El teniente tenía dos estrellas de seis puntas. El capitán llevaba tres estrellas de seis puntas. El comandante lleva una estrella de ocho puntas. El teniente coronel lleva dos estrellas de ocho puntas. El coronel llevaba tres estrellas de ocho puntas.

España no tiene mucha tecnología en cuanto al armamento, pero tenemos los mejores recursos en supervivencia. Por ejemplo: pastillas potabilizadoras del agua, latas de conservas… También España no quiere conquistar más territorios, pero no quiere perder los que ya existen y siempre quiere estar en tiempo de paz. Un prófugo en tiempo de paz tiene una condena menor. En tiempo de guerra los castigos son superiores y son más graves, como ir al calabozo o prisión por ser un desertor.

Teníamos que estar 13 días de maniobras en Fuerteventura. Fuimos en un barco militar que se movía mucho y todo el mundo vomitamos de “la borrachera seca”, que llaman los marineros. Montamos unas tiendas de campaña para cada dos personas. Llevábamos tres o cuatro días sin ducharnos y cuando montaron unas duchas, a todos nos sentó de maravilla, había un camión cisterna con agua potable.

Esta experiencia no sé si me sirvió para mucho, pero me gustó conocer: Canarias, los carnavales, Icod de los Vinos, el Drago milenario, las Cañadas del Teide, Maspalomas, la playa del Inglés, la Playa de los Cristianos, playa de las Américas, Puerto de la Cruz y el Lago Martiánez.

Desde la Playa de las Canteras en un día sin nubes se podía ver el Teide que está en otra Isla, Tenerife y dicen que en un día despejado también se puede ver desde el Teide las siete islas, es el punto más alto de toda España.

Total un año que aprendes a ser un subordinado y el respeto por la bandera de España. Fin.

Antonio Murillo Anting

DESAZÓN

Extreta de: https://funerarialbacete.com/desazon/

Cansada d’escriure aquesta paraula…

Les hores semblen malgastades.
Frustrants.
Res no trobo.
No sóc el que estic
Sinó una còpia inversemblant dels meus records.

Els esforços per escollir endavant
semblen trencats, inútils.
El món que jo mirava
s’ha tornat del revés.

La guerra retomba amb mi
com còpia dels meus errors…
I el que era un futur pròsper
sembla estar del inrevés.

On les crítiques
com ànimes ferotges
de crueltats venjatives,
cerquen com sortir d’aquest cercle on tot mal s’alimenta.

On la vida sembla subjecte a les trampes dels altres.
On, aquest món invers, bolca la seva sàvia a malmetre
per malgastar forces irremeiables.

La lluita en el meu cap escau tortura,
la tristesa de no saber resoldre el passat
ni el futur
nèixen improperis absoluts
amb la prudència de no ser perfecte
conclouen en vides inútils la sortida,

I el seu desenllaç
com improperi de l’absurd
resten elegància
a una pau sense resoldre
al respecte de fronteres
conclouen actes pretensiosos.

Vers inversemblant lluita
de venjança i
el mot escau verb
en aquest diàleg d’absurds
on la pau sembla complir
la sortida per un atur

A un respir de bogeria.
A un control en llàgrimes.
Índex de tediosos passos.

On l’acord efímer
sembla apaivagar
aquesta enyorança
de ser el primer en el mandat
de governar el món
amb la imprudència.

De teories falses i errònies
on el respecte
no rep significat
en aquesta ànima cega
i l’acord sembla sublimar les seves expectatives
i declinar en l’orgull

La flexible pau.
La raó del significat. 
L’entenedoria del raciocini,
que doni peu a l’enteniment
de saber que ja té el que volia
a no plorar més en el seu desenllaç.

Vides malmeses i corroïdes. 
Destrucció una rere l’altra.
Plors indefensos
que se oculten en la seva ment
i traslladen en la seva fredor
la crueltat de que tot és tangible.

Com restar pau en aquest indret?
Com sublevar en el seu raciocini?
La raó de la seva prioritat
com fer entendre en aquesta ment
freda i sense paraula.

 
Que la pau existeix.
Que la pau plora en desesperança...

MONTSE BOTEY

UN VOLT PER... ELS SINGLES DEL BERTI

Aquest cop farem una circular amb sortida i arribada a El Figaró. Per arribar-hi agafarem la R3 de Rodalies amb direcció La Tour de Querol i baixarem a l’estació del mateix El Figaró.

Es tracte d’una sortida de dificultat mitjana i aproximadament uns 17 Km, que jo us proposo de fer en tot el dia, i que recomano anar amb aigua suficient per la manca de fonts.

La ruta és poc perdedora, però la quantitat de desviaments i la nul·la senyalització a les bifurcacions fa imprescindible  portar les indicacions molt ben apuntades, i disposar d’un planell o el track del GPS.

Sortint de l’estació, anirem a través del torrent negre fins a la vauma del Sot d’en Bac. Vauma que rep el nom d’una Vall estreta i feréstega envoltada de petites agulles on des dels anys 40 fins els 70 i degut a la facilitat d’accés, s’obriren diverses vies d’escalada i, fins i tot, es crea una Escola.

Tot seguit pujarem cap a la trona, pel grau que en pren el nom, una prominent penya de 12 m. situada a la part nord dels singles i dins del terme de St. Martí de Centelles.

Després de fer un petit tomb per la trona, retornarem al grau i  reiniciarem la pujada fins a la zona alta de la cinglera. Tot vorejant el single i gaudint d’unes meravelloses vistes, arribarem fins a la tauleta de pedra, on aprofitarem per fer un mos i descansar un pèl.

Un cop recuperats i amb l’estomac més content, ens dirigirem cap el Puigraciós, pel Collet d’en Tripeta. El Puigraciós és  un cim de 804 m., entra dins dels 100 imprescindibles de la Federació. Un cop allà i desprès de les fotos de rigor de la torre de vigilància, donarem un cop d’ull al mur del Poblat Ibèric. Poblat que va ser descobert per Salvador Llobet cap el 1940, i s’emmarcava entre el segle I i III Abans de Crist. Enguany,des de setembre, i sota la supervisió del Museu de Granollers i dirigit per l’arqueòleg Marc Guàrdia, ha començat la tercera campanya  d’Excavacions.                                                              

Iniciarem el desens pel Grau de Montmany fins el santuari del Puigraciós: un conjunt arquitectònic que s’alça en un contrafort de casi 700 m. Amb unes vistes privilegiades al Matagalls.

L’ermita va ser construïda a principis del segle XVIII, en motiu del descobriment d’una imatge de la Verge Maria, i que alguns recordaran el seu entorn feréstec per la novel·la modernista de Raimon Caselles. Durant la Guerra Civil va ser cremada i el seu retaule barroc destruït, però gràcies al coratge dels veïns, la imatge es va salvar. A partir dels anys cinquanta es va reconstruir i, avui en dia, el conjunt arquitectònic també el comparteixen un Convent de la Comunitat de les Monges Benedictines, una antiga torre del telègraf òptic i una font on aprofitarem per dinar i fer la segona aturada del dia.

Prenem ara un corriol desapercebut, una baixada pedregosa plena d’argelaga, esparregueres i romaní, amb direcció la Masia de Can Miquel. Trobarem una mina d’aigua i l’antiga Font de Can Oliveres, amb cúpula d’obra i bancs per seure en altres temps.

Continuem descendint, ara per la zona anomenada “Els sots ferestes” i ens dirigim cap el Grau de Montmany, peró ens desviarem abans pel Torrent de Maries, en direcció la gran Masia de Ca n’Oliveres, d’estil noucentista i modernista. Un cop passada la masia, continuem pel Torrent de Ca n’Oliveres, fins a trobar la Font del Enamorats i la Font del Pontet. Seguidament un lledoner monumental, amb la volta de canó més gran del municipi d’El Figaró.

I sense adonar-nos arriben al camí fluvial del congost, pel sender tremolencs, on trobem la Font dels Gitanos. Un parell de preses fins a passar, per sota de la via del tren, i ja trobem El Gallicant, un petit barri al sud del municipi. D’allà fins l’estació, a sota de la qual hi trobem un petit parc infantil on podem rentar-nos, refer la set per retornar cap a casa amb el primer tren que trobem. I fins la propera.

JAUME CUNI.

NAVEGAR EN EL CORAZÓN

 

Extreta de: https://www.flaticon.es/icono-gratis/corazon_3884935

Vamos a emprender uno de los viajes más apasionantes
que se pueden realizar,
que es en el corazón de las personas,
suponiendo que, dentro de él,
hay un mar, un sol, viento, nubes y lluvia.

Vamos a navegar con un barco por estos corazones,
En el primero navegamos por un mar llano, sin viento ni nubes,
y con un Sol que cae de pleno.
Esta persona se encuentra en un estado de paz y tranquilidad,
Propio de una buena persona,
Que está en paz y con los demás.

En otros corazones navegamos por un mar rizado,
Con un ligero viento, sin nubes y el Sol también cae de pleno.
Esta persona tiene un estado de ánimo de alegría,
Propio de una persona optimista y con muchas amistades.

En otro corazón navegamos por un mar en calma sin viento
pero las nubes tapan el Sol y cae lluvia fina.
Esta persona ha perdido a personas queridas cercanas y a amigos
Y es una persona muy triste que no tiene ninguna alegría.

En otro corazón navegamos por un mar en calma,
Pero se levanta viento y el Sol está tapado por las nubes,
Y llueve de manera muy fuerte.
Esta persona está preocupada por diversos motivos,
Sufre una gran angustia.

En otro mar navegamos por un mar en medio de un huracán,
Con un fuerte viento,
Con unas nubes de las que junto a ellas,
Se ven unos rayos que iluminan el cielo.
A esta persona le han sucedido diversos motivos en la vida,
Muy duros y está llena de dolor.

En otro corazón navegamos por un mar con oleaje,
Pero en el cual se refleja el color anaranjado del amanecer,
Y esta persona vive de forma larga llena de esperanza y de alegría.
En este viaje por los corazones de diversas personas,
Se puede ver la diferencia de estados de ánimo que pueden tener
Según la situación que vivan.

FERNANDO JUNQUERA

FELICITAT

https://www.gaceta.unam.mx/la-felicidad-satisfactor-que-depende-de-cada-quien/

La Llibertat és terapèutica
diu un quadre del CSMA.
Sempre he volgut saber què em volia dir?
I quan el mirava, m’ho preguntava.
Llibertat... i recordava una pel·lícula del Fellini
on el final era totalment negatiu a lo que jo, feliçment,
volia creure.
És llibertat el que jo sentia?
És felicitat el que dins meu gaudia
al meu interior?
Despertar, en un dia plujós…
Reconstruir, en un dia ennuvolat.
Il·lusionar.
Convertir en somriure l’avui.
En sublim un dia normal.
En feliç qualsevol acte quotidià.
Donar importància allò que gaudim.
Superar el que volem dir.
Restablir el que hem fet
renéixer fins sortir alliberat.
I respondre en allò que volem dir
a la societat.
L’educació centra l’estada al CD-SRC
de nosaltres. On el important és la persona.
I restablim la confiança en nosaltres mateixos.
Espai per a nosaltres,
de retorn a la confiança en la vida,
en les relacions,
en nosaltres mateixos.

MONTSE BOTEY

LA UNIÓ

Extreta de: http://imagenes.4ever.eu/amor/corazones/dos-corazones-169679

LA Unió
Records,
que se sospesen en paraules
i s’obliden en els fets.
De retrobar
en l’altre.
De respondre en un mateix
allò que un dia no va ocórrer.
Unions en llaços.
Unions a l’atzar.
Unions que apareixen i després se´n van.
Països ,pobles en comú
fent front a l’imposible
capgirant el destí
com una parella que no es busca.
Plenes d’errors en els seus braços.
Malaltia veloç que sorgeix
com intrusos en l’aire
provocant un desenllaç implorable
des dels ulls de dos amants.
Trencant cruelment la vergonya
de no saber què ha passat
de semblar el més inútil dels seus pasos.
Errors que es repeteixen
dia a dia , mes a mes.
Com,
la virtud s’adreça en els llavis
que ara són un de sol.
Saber que s’acompanya.
Que ja no se sent incòmode.
Unió.
En Un sol cos,
un sols llavis.
Una sola paraula
en aquest diàleg de persones
a distància.
Com, més segurs se senten
els amants.
Després de l’últim record.
Com apropar la unió en pasos.
La unió de dos éssers.
La parella que es vol escaure factible, real
possible
gens imaginària
gens inventada.
Cossos reals que s’apropen,
s’aproximen
al perquè un dia
van trencat els seu llaç
cruelment inacceptable.
Esquizofrènia en un brot
que encomana.
Temptatives de sort que gaudeixen
en resoldre l’infortuni
de ser un en l’altre.
Ara junts.
Ara prop.
Ara un de sol inseparable.
Com persones que es volen conèixer.

Abans perdudes.
Ara trobades.
Com fins ara.
Com fins sempre.

MONTSE BOTEY

EL MÓN DE L’EPILÈPSIA

Extreta de: https://www.eldiario.es/consumoclaro/cuidarse/epilepsia-prevenir_1_8791631.html

US EXPLICARÉ COM ES L´EPILÈPSIA I COM LA SENTO JO.

L ‘EPILÈPSIA ÉS UNA MALALTIA DEL SISTEMA NERVIÒS QUE COMENÇA AL CERVELL. LA POTS TENIR QUAN NEIXES A L’ESCORÇA CEREBRAL O PER TENIR VESSAMENTS O TUMORS. ENTRE NEURONA I NEURONA ES FORMA ELECTRICITAT O NO TENEN UNA CONEXIÓ.

I QUAN LES NEURONES ES MOREN NO ES REPRODUEIXEN MÉS.

AMB L’ELECTRICITAT MOU EL COS INVOLUNTÀRIAMENT I TENS PÉRDUA DE CONEIXAMENT. TAMBÉ N’HI HAN MOLTS TIPUS DIFERENTS. CADA UNA MOU DIFERENTS EXTREMITATS DEL COS. TENEN DIFERENTS NOMS. JO TINC LA PITXOR QUE ÉS LA QUE ET DESMAIES. SÉ LA QUE TINC PERQUE EM CONEC LA MEVA AURA.

L´AURA SÓN SENSACIONS QUE TENS ABANS DE QUE ET VINGUI L’ATAC. COM:

-OLORS

-SENSASIONS DE TICS

-TAMBÉ VÓMITS

-DESMAIS

LA MEDICACIÓ TENS QUE PRENDRE-LA SEMPRE A LA MATEIXA HORA RIGUROSAMENT. LES PASTILLES EL QUE FAN ÉS QUE TINGUIS LA VIDA AMB MENYS CRISIS PERÒ NO ET QUEDES SENSE CRISIS.

TAMPOC HAS DE PRENDRE RES DE ALCOHOL.

COM EXPLICARÉ, LA MEVA AURA SÓN TICS I DESMAIS.

US EXPLICARE EL QUE PER MI ÉS L’EPILÉSIA. AIXÍ HO SENTO JO. TU FAS LA TEVA VIDA QUOTIDIANA, PERÒ PENSES EN TOT MOMENT QUE ET PASSARÀ I ESTÀS PREPARADA. ÉS COM SI QUAN NOTES L’AURA TENS QUE ESTIRAR-TE PER NO FER-TE MAL. ¿COM PODRIA DIR-VOS I EXPLICAR-VOS MILLOR? IMAGINEU QUE TENIU EL DE LA GUADANYA A SOBRE. ENCARA QUE ET PREPARIS DÓNA IGUAL. ELL SEMPRE GUANYA.

ET DESTROSA MENTALMENT I MUSCULARMENT. DESPRÉS EL QUE PASSA ES QUE COM MUSCULARMENT TOT S’ENGARROTA, DESPRES ES RELAXA I LA VERGONYA ÉS QUE ET FAS PIPI I AIXÒ ÉS MORTAL PER MI.

LA MEVA VIDA ERA PLENA. TENIA FEINA PRÒPIA, COTXE, MOTO I LA MEMÒRIA LA TENIA MILLOR.

ARA ESTIC VIGILADA EN TOTS MOMENTS. NO TINC FEINA, NO PUC PORTAR COTXE, ETC...

EM MIRO AL MIRALL I SÓC UNA ALTRA AMB TICS, MOLTS MÉS KILOS I SOBRETOT NO RECORDO MOLTES COSES.

BUENO, ARA AIXÍ SÓC JO, JÚLIA

GRÀCIES PER LLEGIR-ME.

PAU

Extreta de: https://www.ecured.cu/Paz#/media/File:Paz-mundial.jpg

Tristesa,

el més semblant a la realitat.
El món plora entre nosaltres.
El món reverteix les seves llàgrimes
amb confusió i
sembla com si el seu dolor en fos impune.
En aquesta gana de fredor
aquest sentiment de gelosia
impune de ser afrontat
en raciocini.

En llenguatge coherent.
En boques plenes de paraules
que reclamen reduir fins a la fi.
De parar l’entorn
i arreglar el que fins ara ha estat
imparable.
Maldat que no entén més que la seva llei,
vers persones úniques i poderoses que revelen
en el seu entorn la força freda del terror.
Com entendre la persona des del seu punt?
Des del seu pragmatisme?
Com frenar la voluptuositat?
De fàstic que proclama el seu parer.
Rés afronta. Tot n’és el superior dels seus súbdits.
Mana dins seu l’energia malmesa de negror.
De l’ocult pensament.
No es pot enfrontar a causes.
Saben que el perdó resta significat en ell.
La duresa a que es sotmet és el seu últim reclam.
Força que n’entra com un ferro roent de força.
Aquestes persones són, oculten i es frenen sense pietat en el mal.
El bé que es confon amb el mal, el mal a qui rés n’apaivaga,
El mal obsessionat, després dels anys,
creat en ell mateix, acostumat en la seva força,
on rés decau perquè el crit és el seu únic aliat.
On manar amb feblesa, no supera el seu poder.
On manar amb bruixeria n’impedeix que els altres se sublevin.
On els seus ulls transparents, de color de cec,
donen peu a que tots ens sublevem, on l’engany és el seu poder.
Resta un poble, una ciutat, un món ràpid en el seu desglaç,
on les paraules no es contrasten amb el dolor de la seva pròpia força.
El seu propi dolor és la seva pròpia duresa.
La duresa de la seva força que crida el reclam per apaivagar
la seva pròpia vida, el seu propi dolor.
I rés en rescata, tothom en reclama el crit del seu poder.
Doncs aquí recau la seva força, dons el seu poder ha de caure,
ha de ser vençut sense cap paraula.
La seva força és dèbil i el verb del seu rostre es malmet,
doncs el buit és el seu parer, només així es pot vèncer.
Amb el propi alcohol que embriaga la seva pròpia llei.
Com pacificar un rostre, el seu rostre?
Com desgelar la seva ment?
Com aclarir l’univers del seu entorn?
Com no lluitar més a l’inrevés?
I la pau sigui l’escollida en el seu món
que no entén més que sofriment.
Sofriment en sí mateix ,
com plaer en la seva inútil vida.
Decau una efímera esperança a qui juga a menysprear.
Oculta els llavis a ser pronunciat.
I el seu diàleg es transforma en cap gest
que no sigui el de ser en si mateix.
Gent a qui el seu entorn impera el seu útil orgull.
A qui cap conseqüència inoportuna tergiversi
el seu parer.
Llegenda de tots els signes i involuntària estima.
Com frenar el cop dur d’aquesta gosadia?
Sense irrompre en el seus passos?
Interromp una treva en virtut dels altres.
Governa en si mateix sol i en desesperança.
Però amb la força brutal dels qui l’acompanyen.
Frena la lluita insigne dels qui volen pau.
El món sobrevola el seu criteri
i en rellisca un verb simbòlic, una paraula l’acompanya.
I consolida l’inevitable.
Treu de sí mateix fins tot el seu odi
i tot queda quiet d’ajuda.
Com sostenir la seva ràbia com l’última freqüència?
A qui tot sostrau.
Com no rebre més absències?
Sense que el buit incorpori les seves ales?
Gran missatge.
L’exemple del no grat.
I sostrau la bellesa en l’oblit.
El subterrani del seu inconscient.
Confon bé amb voluntat.
I la blasfèmia regna absoluta en el seu cadàver,
respecte a vides indefenses, immòbils.
Que derramen a crits que no els operin,
que ploren els designis d’aquesta llei errònia.
I confusa.
Com soldats lluiten a l’inrevés.
I no premien cada gest que el seu món en plora.
Pau mortífera deixa de sagnar en els seu braços,
I fes que el diàleg sublimi aquest rostre incorrupte.
Aquesta façana dèbil i tediosa,
aquesta gelor en gelosia i egoisme,
a qui sorprèn al món sencer.
Com esprémer en definitiva aquesta taronja podrida d’estiu?
On vers sense pietat es descontrola.
I sense bellesa mata al seu flux.
A qui demanar ajuda? quin voluntari en seny
subjecta les seves mans. I apaivaga la seva inexistent paciència.
Com sotmetre al passat en aquest present sense justícia?
La cadena que ens separa i uneix a la vegada.
La por a ser vençut. La vergonya d’un líder a esser superat.
Que no continuïn els clams, els plors, el sofriment
i retorni en ell aquests seus actes.
Que es calmi com en el son dels infants.
La seva pròpia lluita.
I se n’adoni del seu fracàs inacceptable.
Com, en definitiva el pari, l’amor en el seu propi amor.
i se n’enyori sense poder, sense el seu propi ull
la vista de esser subordinat, doncs la seva raó depèn dels altres
i només exclusivament de la seva arrogància.

Montserrat Botey Sebastià

VIAJE A EXTREMADURA

Extraída de: http://www.tarraconensis.com/Merida/acueductosyembalses.html

Salimos de Barcelona a Extremadura en dos coches pasando por Zaragoza, Madrid, y nos alojamos en una casa de unos amigos en un pueblo llamado Santa Ana (Cáceres). Hacía mucho calor, era el mes de agosto. Visitamos Trujillo, Mérida, Los Santos de Maimona, Badajoz, Cáceres, La Vera, Zafra y su parador nacional, un pueblo deshabitado llamado Granadina, en este había muchos árboles de granadas. Estaba todo en ruinas o cerrado como el Ayuntamiento, la iglesia, todo vacío, un pueblo fantasma.

Impresionante Mérida, el acueducto y el teatro Romano donde vimos un espectáculo teatral mitológico, numerosas ruinas romanas, de la época de Jesucristo, incluso del siglo séptimo antes de Cristo, un puente que cruzaba el Guadiana, la mayor basílica de España la Virgen de Guadalupe. Ésta tenía varios mantos y tres coronas hechas de oro, plata y piedras preciosas. Extremadura, en general, estaba llena de iglesias y museos.

Estuvimos en las Minas de Logrosán, donde extraían los fosfatos para hacer abono. Se estaba muy fresquito porque estaba bajo tierra y se bajaba en ascensor. Los antiguos mineros contraían enfermedades pulmonares por las malas condiciones laborales y poca higiene. También vimos unas piscinas naturales donde nos bañamos.

Para comer estaba muy bueno el cochinillo ibérico, el jamón, el queso, los embutidos, el secreto del cerdo y la famosa Torta del Casar. El clima era muy caluroso durante el día y fresquito por la noche. Se podía dormir bien.

En la casa de mi amiga había un arco romano en su habitación. No lo podía tocar, ya que es un patrimonio nacional, lo que me pareció muy curioso.

ANTONIO MURILLO ANTING

LA FOSCOR

Extreta de https://weekend.perfil.com/noticias/informativo/que-color-vemos-en-la-oscuridad.phtml

La foscor amaga el rostre
en un trist perquè,
en la fi inexorable.
Admesa sense control
Com última reflexió,
L’inexorable dels seus llavis,
entre el dia i la nit
i versos indefensos,
causes innocents
i paraules buides.
L’empatia d’allò desconegut.
Com en el limbe
del present.
Clar-obscur en la tarda.
Una llengua inversa
soscava la ment
traduïda.
L’omple de llum
i l’esperança sembla útil.
El temps es para
per acordar un passat
poc fluid.
Un present poc viu.
Un acord en una grisor
que manté acceptada
una finalitat difícilment traduïda.
Què n’és la llum?
L’espera de situar una fi.
En l’aventura d’esser gran
vell,
inoportú,
Interromp una claror
que avui no hi és.
Una foscor que no funciona
en la seva ment.
La negror per continuar
en els escrits del present.
El vers que no flueix
en el paper.
La música que no es tradueix
en la seva memòria.
La foscor és com
una neurona que col·lapsa
el cervell.
I no en deixa sortir les paraules,
ni les idees,
ni la vida per viure.

Ni la llum per estimar.

MONTSERRAT BOTEY