Flor de Lotus (al Restaurant de Can Gassó,
Teià, 2026)
La psicologia, quan parla de la construcció del “jo”, no tracta només de teories: parla de com una criatura acaba convertint-se en una consciència amb pors, hàbits, desitjos i una manera concreta d’estimar i defensar-se del món.
Quan naixem, encara no som ningú.
Tenim un cos, un sistema nerviós que comença a despertar-se, una sensibilitat concreta davant del món. Alguns nadons reaccionen amb intensitat a qualsevol soroll; d’altres semblen flotar dins una calma estranya. Ja des del principi hi ha una mena de música interna. La psicologia en diu temperament: una disposició biològica, una arquitectura emocional inicial escrita en part pels gens i pel desenvolupament del cervell.
Però això encara no és una personalitat. És només el material brut.
La personalitat es construeix lentament, gairebé com un sediment. No apareix de cop. Es forma a partir de milers d’experiències petites: la manera com ens miren quan plorem, el temps que tarda algú a consolar-nos, els silencis de casa, les pors dels pares, les primeres humiliacions, els primers refugis. El cervell infantil és extraordinàriament plàstic; absorbeix el món sense filtres. Un infant no interpreta la realitat: la incorpora.
Així, molt abans que tinguem paraules per explicar-nos, ja estem aprenent què és l’amor, què és el perill, què cal fer per ser acceptats i què cal amagar perquè no ens abandonin.
Potser aquí neix el caràcter.
No com una decisió conscient, sinó com una estratègia de supervivència emocional.
Hi ha infants que aprenen que ser obedients els dona seguretat. D’altres descobreixen que només obtenen atenció si destaquen, si fan riure, si són brillants o útils. Alguns aprenen a desaparèixer. Alguns aprenen a controlar-ho tot. Altres desenvolupen una hipersensibilitat gairebé animal a l’estat emocional dels adults que els envolten.
Amb els anys, aquestes adaptacions deixen de semblar adaptacions. Les confonem amb la nostra identitat. Diem: “jo sóc així”.
Però la psicologia contemporània sospita que moltes vegades aquest “així” és simplement una forma antiga de protecció que el cervell va automatitzar.
La neurociència actual mostra que el cervell funciona, en part, com una màquina predictiva. Necessita estabilitat. Necessita patrons. Quan una conducta ens ajuda a reduir dolor o obtenir afecte, el cervell la reforça. Repetició rere repetició, els circuits neuronals es consoliden. El que al principi era una resposta provisional acaba convertint-se en una manera estable de ser.
Potser el caràcter és això: memòria emocional repetida.
No és estrany, doncs, que gran part de la vida adulta consisteixi a repetir escenes antigues sense adonar-nos-en. Busquem relacions que ens facin sentir com ens sentíem de petits. Reproduïm conflictes coneguts. Tornem a llocs emocionals familiars encara que ens facin mal, perquè el cervell prefereix el conegut abans que l’incert.
Aquí la psicologia coincideix, curiosament, amb moltes tradicions espirituals antigues: la idea que vivim atrapats en patrons inconscients.
La diferència és el llenguatge.
La ciència parla de condicionament, aferrament, trauma, regulació emocional o neuroplasticitat. Altres corrents parlen d’energia bloquejada, ego, ferides espirituals o desequilibris interns. Sovint intenten descriure experiències semblants utilitzant mapes diferents.
L’eneagrama, per exemple, planteja que cada persona desenvolupa una estructura principal de personalitat basada en una por essencial i en una forma concreta de protegir-se del sofriment. Científicament, l’eneagrama no té una validació sòlida comparable als grans models psicològics moderns. No es considera una teoria demostrada. Però això no impedeix que moltes persones el visquin com un mirall útil.
Potser perquè toca una intuïció profunda: que la personalitat no és exactament qui som, sinó la manera com hem après a sobreviure.
Una idea semblant apareix en algunes lectures modernes dels chakras. Encara que la ciència no hagi trobat evidència de centres energètics al cos, sí que observa una relació intensa entre emoció i fisiologia. El trauma afecta la respiració, la postura, el sistema hormonal i la percepció corporal. Les pràctiques contemplatives associades als chakras —meditació, respiració, ioga— poden modificar l’activitat del sistema nerviós, reduir estrès i augmentar consciència emocional.
Potser el llenguatge energètic és una metàfora corporal d’alguna cosa psicològicament real.
La qüestió important és una altra: si el caràcter s’ha construït, es pot reconstruir?
Durant molt temps la psicologia va creure que no gaire. Que després de certa edat la personalitat quedava més o menys fixada. Però la neurociència moderna ha obligat a matisar aquesta idea. El cervell adult continua canviant. Les connexions neuronals poden reorganitzar-se. Nous hàbits poden crear nous circuits. Experiències emocionals profundes poden alterar maneres antigues de percebre el món.
Això no significa que sigui fàcil.
Canviar no és afegir informació nova. És desfer automatismes que el cervell considera necessaris per sobreviure. Per això, moltes vegades, créixer psicològicament se sent menys com construir una persona nova i més com desmuntar una armadura.
La teràpia, en el fons, sovint consisteix en això: observar les pròpies estructures internes fins que deixen de ser invisibles.
Entendre per què necessitem agradar constantment. Per què ens espanta la intimitat. Per què confonem amor amb dependència. Per què repetim certes ferides.
I aleshores apareix una pregunta incòmoda: si gran part del que anomenem “jo” és après… què queda sota tot això?
La ciència no té una resposta definitiva. Tampoc la filosofia. Tampoc les tradicions espirituals. Però totes semblen apuntar cap a una mateixa direcció: la identitat humana no és una peça fixa. És un procés.
Potser no existeix un “jo veritable” esperant ser descobert intacte sota les capes del caràcter. Potser som, més aviat, una negociació contínua entre biologia, memòria, cultura i consciència.
I potser la llibertat no consisteix a convertir-nos en algú completament diferent, sinó a veure amb més claredat quines parts de nosaltres van néixer de la vida i quines continuem escollint mantenir.
Perquè arriba un moment en què el caràcter deixa de ser només allò que ens ha passat.
També es converteix en allò que decidim fer amb el que ens ha passat.
Com a peu de pàgina per aquest text he seleccionat la flor de lotus, perquè encaixa molt bé amb tot el que hem estat parlant. Simbolitza exactament el mateix procés que hem esmentat: la construcció de la identitat a partir del dolor, del context i de la transformació.
La flor de lotus creix en aigües fangoses. Les seves arrels s’enfonsen al llot, en espais obscurs i densos, però la flor emergeix neta a la superfície. Aquesta imatge connecta profundament amb la idea psicològica que el caràcter humà no neix en el buit ni en la perfecció, sinó dins les experiències emocionals, les ferides, les adaptacions i els vincles que ens formen des de la infància.
En l’assaig hi ha una idea central: moltes parts de la personalitat són mecanismes que vam crear per sobreviure emocionalment. La flor de lotus representa precisament això: la possibilitat que alguna cosa bella, conscient o serena pugui aparèixer no malgrat el fang, sinó a través d’ell.
També encaixa perquè el text estableix un pont entre psicologia científica i tradicions simbòliques o espirituals. La flor de lotus és una figura recurrent en filosofies orientals vinculades a la consciència, la transformació interior i el despertar. No com una negació del patiment, sinó com una manera d’habitar-lo i transcendir-lo. Això dialoga amb la idea de “deconstrucció” que apareix al final de l’escrit: observar els patrons apresos, entendre’ls i reconstruir-se amb més consciència.
A més, hi ha una altra lectura subtil que el fa especialment coherent amb el to de l’assaig: la flor de lotus no deixa de tenir arrels al fang. No es desvincula del seu origen. Igual que
una persona no pot esborrar completament la seva història emocional o biològica, però sí transformar la manera com conviu amb ella.
Per això, com a imatge final, la flor de lotus funciona gairebé com una síntesi silenciosa de tot el text: la identitat humana com un procés de creixement imperfecte, condicionat, però encara capaç de consciència i transformació.
Cougar
