19 d’octubre del 2015

LA DANZA DE LOS ESTADOS DE ÁNIMO.


Alegría, tristeza, apatía, ganas de comunicar, autismo, bienestar, ansiedad, optimismo, pesimismo, actividad, pasividad….etc., son diferentes situaciones personales que van alternándose o a veces son inherentes al individuo.

Estas características tienen mucho que ver con el estado de ánimo que sería el tono vital de la persona.

Hay personas estables, anímicamente con pocas variaciones, con gran capacidad de autocontrol. Que no sufren por bajadas ni subidas. No sienten ni padecen.

Otras personas tienen variaciones muy acusadas: tienen la subida y se sienten enfermizamente optimistas y pueden perder la noción de la realidad y gastar por encima de sus posibilidades o conducir a altas velocidades entre otras cosas. Cuando tienen la bajada el mundo se sume en la más profunda de las oscuridades. Esto último está catalogado psiquiátricamente como síndrome bipolar o síndrome maníaco depresivo.

Luego hay personas como yo cuyo estado de ánimo parece sometido a los caprichos del azar o de las situaciones. Te levantas baja y de tomas un café, esto te cambia el estado energético y ya estás animada para hacer cualquier actividad hasta que el cuerpo dice basta y vuelve a bajar el tono vital, entonces impera una coca-cola. Vuelves a subir, vas a ver a un amigo y este tiene problemas, te los transmite, otra bajada y otro café. Vuelves a casa a comer y broncas varias, bajada y siesta. Cuando te despiertas café, tónica o coca-cola. Con la subida vas a ver a una amiga, más problemas y bajada. Para subir, como ya pasan de las seis de la tarde impera una tónica, subida y a la biblioteca, después a cenar. En casa ambiente autista y amargado, más tónica. Luego haces alguna llamada telefónica para irte a la cama con buen sabor de boca y cuando vas a dormir los cafés, las coca-colas y la tónica te juegan una mala pasada y hay que tomar hipnóticos y hasta mañana cuando mi variable estado de ánimo me hará sus jugadas. Como un caprichoso bailarín que baila la danza de los estados de ánimo.

Lida

5 d’octubre del 2015

BLADE RUNNER O SUMIEN ELS ANDROIDES AMB OVELLES ELÈCTRIQUES?


Nacionalitat: Nord-americana

Director: Ridley Scott


Actors: Harrison Ford, Sean Young, Rutger Hauer, Daryl Hannah, Joe Turkel, Brion James, Joanna Cassidy, Edward James Olmos…


Any: 1982


Escrita l’any 1968 per l’autor de ciència ficció Philip k. Dick, “Sumien els androides amb ovelles elèctriques?” va trigar catorze anys a arribar a la pantalla gran i un altre decenni més, abans de la versió sorprenent de Ridley Scott.

La pel·lícula va costar 28 milions de dòlars, a l’estrenar-se va ser un fracàs comercial. Només desprès de projectar la versió del director al 1992, la crítica i el públic la van acceptar plenament.

S’han escrit llibres sobre la història que hi ha darrere la pel·lícula, va ser una producció difícil, corrien rumors sobre conflictes sobre el rodatge. Es diu que Harrison Ford no queia bé a la co-protagonista Sean Young. El més notable de tot és que Ford i Scott no congeniaven. Harrison durant tots aquests anys ha fet pocs comentaris sobre la pel·lícula,només va dir que va ser la més dura d’entre totes les que ha fet.

Però senyors, quina pel·lícula! Aclamada amb justícia pel seu portentós disseny de producció, la visió que ofereix Scott de la ciutat de Los Angeles en l’any 2019. Una ciutat desolada i il·luminada pel neó, amb carrers pleníssims de gent i una incessant pluja àcida, que s’ha copiat amb freqüència, però mai ningú l’ha superat. 

Per aquest món deambula el detectiu Rick Deckard (Ford) en busca de “replicants”(androides amotinats que s’escapen d’alguna colònia de l’espai i es fan passar per humans) per eliminar-los, al mateix temps, sense donar-se compte, s’enamora d’una d’elles (Sean Young).

Plena de simbolismes, Blade Runner ha donat peu a molts debats al llarg dels anys, i alguns dels seus defensors diuen que la pel·lícula tracta la religió de forma sublim. Citen exemples com el fet de que un replicant (Rutger Hauer) poc abans de morir es perfora la mà amb un clau, possiblement per representar una crucifixió. I que el creador dels androides, Tyrell (Joe Turkel) serveix com a figura divina i vigila totes les seves creacions.

Ridley Scott sap barrejar la ciència ficció del segle XXI amb la novel·la negre dels anys 40 del segle XX.

Una de les raons per que Blade Runner ha passat a ser una pel·lícula de culte és l’existència de més d’una versió.

La del director té escenes complementàries i treu els comentaris en veu en off d’Harrison Ford junt amb el final feliç imposat per l’estudi.

Una altre raó és el debat sobre si Deckard és ell mateix un replicant, perquè té algun dels somnis que els androides també tenen. Sigui com sigui, la resposta de Ridley en una ocasió va ser insinuar la possibilitat que Rick Deckard fos un androide.

Blade Runner segueix sent una de les millors pel·lícules de ciència ficció de la història, amb la millor direcció artística i visualment la més impactant de la història del cine.

JORDI RIBAS