Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CIÈNCIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CIÈNCIA. Mostrar tots els missatges

5 de maig del 2026

Mente, energía y conciencia en un Ecosistema Mágico


https://magicinternacional.com/


El pasado 1, 2 y 3 de mayo, en un rincón vibrante de Barcelona junto al mar, se ha celebrado la 45ª edición de Magic Internacional. El lugar —el World Trade Center—se ha convertido durante tres jornadas en algo más que un recinto ferial: se ha metamorfoseado en un punto de encuentro entre la curiosidad, la búsqueda personal y las múltiples formas en que los seres humanos intentan comprenderse a sí mismos.

Al cruzar sus puertas, uno no entra simplemente en una feria, sino en un mosaico de creencias, prácticas y lenguajes simbólicos. Los pasillos están llenos de estímulos: mesas donde se leen cartas del tarot, espacios dedicados a la numerología o la astrología, terapeutas que ofrecen sesiones de reiki o sonido, y puestos repletos de minerales, libros y objetos cargados de significado. Todo convive en una especie de ecosistema donde lo espiritual, lo psicológico y lo intuitivo se entremezclan sin fronteras claras.

Hay algo profundamente humano en ese ambiente. Más allá de la estética esotérica, lo que realmente se percibe es una necesidad compartida: la de entender qué nos pasa, por qué somos como somos, y cómo podríamos vivir con más sentido o menos sufrimiento. En ese contexto, las conferencias y talleres funcionan como pequeñas ventanas a distintas interpretaciones del mundo. Algunas hablan de experiencias cercanas a la muerte, otras de tradiciones antiguas como la cábala, y muchas giran en torno al crecimiento personal, los bloqueos emocionales y los patrones que repetimos.

Entre todas esas propuestas, hay conceptos que resuenan con especial fuerza cuando uno está atravesando un momento delicado. Y precisamente fue éste el que me llegó con más fuerza y clarividencia: el Eneagrama. El Eneagrama aparece como una de esas herramientas que prometen ordenar el caos interior. No se presenta tanto como una ciencia, sino como un mapa: una forma de clasificar tipos de personalidad y, sobre todo, de entender cómo se construyen.

La idea de fondo resulta sugerente. Se plantea que, al nacer, entramos en el mundo con una sensibilidad abierta, especialmente marcada por el vínculo materno o el entorno inmediato. En esa primera etapa se configuran sensaciones básicas de seguridad o carencia. Después, en un intento por adaptarnos, desarrollamos una personalidad: una especie de estrategia para encajar, para ser aceptados o para protegernos. Con el tiempo, esa personalidad se consolida y se convierte en carácter, en patrones automáticos que repetimos sin darnos cuenta.

Lo interesante no es tanto si este modelo es exacto o no —porque no pertenece al ámbito de la psicología científica—, sino lo que despierta en quien lo escucha. Porque, en el fondo, funciona como un espejo simbólico. Invita a preguntarse: ¿qué partes de mí son aprendidas? ¿Qué reacciones repito? ¿De dónde vienen mis miedos o mis formas de relacionarme?

Cuando alguien atraviesa dificultades en su salud mental, estas preguntas adquieren un peso especial. La mente busca explicaciones, intenta ordenar lo que duele, encontrar patrones que den sentido a lo que parece caótico. En ese estado, un entorno como Magic Internacional puede resultar especialmente impactante. No tanto por las respuestas que ofrece, sino por la cantidad de caminos que sugiere.

Sin embargo, ahí también aparece una frontera delicada. Porque no todo lo que se presenta como explicación tiene el mismo valor. Algunas ideas pueden servir como herramientas de reflexión, como lenguajes que ayudan a nombrar experiencias internas. Otras, en cambio, pueden confundir o generar expectativas poco realistas. Por eso, el verdadero reto no está en aceptar o rechazar lo que se encuentra en estos espacios, sino en saber integrarlo con criterio.

Y eso no es debilidad: es búsqueda de coherencia interna. Pero también hay que tener en cuenta, siendo honestos con uno mismo, que este tipo de ferias pueden abrir preguntas, pero no sustituyen un acompañamiento psicológico real.

Quizá el valor más honesto de una experiencia así no está en encontrar verdades definitivas, sino en activar la curiosidad. En abrir preguntas que luego puedan explorarse de manera más sólida, más acompañada, más consciente. En ese sentido, lo que queda después de la feria no son tanto las respuestas, sino la sensación de haber tocado algo propio.

Algo que, de alguna manera, ya estaba ahí antes de entrar.

Cougar

19 de novembre del 2018

ELS NEGACIONISTES O “L’ACTIVITAT HUMANA NO AFECTA AL CLIMA”

https://www.lavanguardia.com/cartelera/peliculas/categoria-7-el-fin-del-mundo-m-15115

Encara que la majoria dels científics no dubten del canvi climàtic, alguns no hi creuen, i si estan d’acord, neguen que sigui per culpa de la mà de l’home. 
En la conferència de Nacions Unides del 2015 sobre el canvi climàtic a París, els experts van dir que és extremadament probable que el 95% de l’escalfament global sigui obra de l’home. 
Molts negacionistes estan emparats per l’ala més conservadora del partit republicà dels Estats Units d’Amèrica i grups similars a Europa i Austràlia. 
Uns experts danesos a l’Àrtic van trobar probes de que el desglaçament d’aquest casquet Polar, està als nivells de l’últim desglaç fa 5000 anys. Pels nostres amics negacionistes la notícia els hi va servir per defensar la seva postura immobilista, no volen veure que aviat dins d’uns anys la situació serà irreversible i al fondre’s el Pol Nord les conseqüències serien catastròfiques i irreversibles. 
Segons els negacionistes, la temperatura de la terra té a veure amb els raigs còsmics, doncs diuen que les taques solars han augmentat molt. Però, segons uns estudis científics recents, la Terra segueix una tendència ascendent de temperatura, mentre que el Sol mostra una tendència inversa. 
La NASA creu en la innocència del Sol i amb el escalfament global, doncs si fos així, l’augment seria a totes les capes de l’atmosfera i només afecta a la que esta més a la vora de la Terra. 
El mar es va escalfant a marxes forçades des de 1950 i els volums de neu i gel ha augmentat el nivell del mar i oceans, cosa que engolirà illes i costes. 
Des de que en Donald Trump va esser escollit president dels EUA, s’ha convertit en el negacionista nº1 i ha sortit dels protocols de Kioto, on es lluita per no arribar als dos graus de més, que provocaria la contaminació de tots els països, i seria fatal pel planeta. Els EUA són els que emeten més contaminació del planeta. 
Anem en compte en cuidar la Terra per que si s’altera la temperatura a nivell global pot tenir conseqüències imprevisibles: estius més calorosos i hiverns més suaus poden alterar els ecosistemes fent desaparèixer determinades especies, provocant manca d’aliments i l’augment de malalties d’altres continents. 

JORDI RIBAS

17 de setembre del 2018

L’ENIGMA DE L’ESTEL DE BETLEM


La conjunció de Venus i Júpiter cridà l’atenció l’any 3 A.C. Una conjunció múltiple tan espectacular no tornarà a passar fins l’any 2023 D.C. Però nosaltres, el conjunt dels mortals hem oblidat de les nostres vides mirar al firmament, el consumisme ho ha desterrat del dia a dia. 

Tant mateix, aquell extraordinari fenomen de l’any 3 A.C. va ser motiu de profecies en l’antiguitat. Alguns astrònoms han suggerit que va ser l’anomenat estel de Betlem. 

Certament, duran dos anys, es van observar al cel varies conjuncions: 

- Tres entre Júpiter i Regulo (l’estel més brillant de la constel·lació de Leo). 

- Unes altres tres entre Venus i Júpiter. 

El punt culminant d’aquestes últimes va ser l’agost de l’any 3 A.C., va ser tant espectacular, que el van arribar a immortalitzar en anells amb segells. 

Aquest fenomen, segons l’evangelista Mateu va escriure que això va ser el que va guiar als tres Reis Mags de l’Orient fins a Betlem. A la mateixa època, xinesos i coreans també van registrar un astre lluminós en el firmament. 

Això porta a la conclusió que en aquella època una cosa important havia de succeir: Seria el naixement de Jesús? 

JORDI RIBAS

4 de juny del 2018

QUE VAM HERETAR DELS NEANDERTALS?

Extreta de https://m.forocoches.com/foro/showthread.php?t=4406146&page=2

Durant anys, la ciència va dubtar de si els Neandertals havien coincidit amb nosaltres, els Homo-Sapiens. Avui sabem que no només vam coexistir, si no que ens vam aparellar: el 4% dels nostres gens són herència directa dels Neandertals. 

L’any 2010, un grup d’investigació alemany junt amb col·laboració amb el laboratori d’alt rendiment 454 SCIENCES, companyia bio-tecnològica situada a Connecticut als E.U.A., va obtenir el genoma a partir de restes de tres dones Neandertals de fa 38.000 anys. 

El resultat es va comparar amb els cinc genomes de humans actuals: 

1- Sud-africà del grup SAN.
2- un africà del poble YORUBA.
3- un xinès Han.
4- un europeu francès.
5- un natiu de Papua - Nova Guinea. 

La investigació va demostrar de manera irrefutable que hi va haver aparellaments entre les dues espècies. 

Segon algunes datacions, els últims reductes Neandertals al sud d’ Espanya i el sud de Gibraltar, daten de fa 28.000 anys. Podien esser els avis dels homes paleolítics d’Europa. 

Resulta romàntic pensar que per les nostres venes corre sang Neandertal, i que una antiga estirp de forts pobladors del nostre continent, ens va deixar la seva marca genètica. Som el llegat de dos grans pobles caçadors que una vegada van unir els seus llinatges. 

Jordi Ribas

4 de desembre del 2017

ELS HUMANS DEL FUTUR

De "Alien Prometheus"

Com qualsevol espècie animal la raça humana pot evolucionar per adaptar-se físicament en l’entorn. Això sí, la nostra espècie és l’única que potencia el procés en implants i ajustos genètics.

En els últims cent cinquanta anys, des de que el naturalista anglès Charles Darwin ens obrís els camins de l’evolució amb les seves extraordinàries intuïcions, els científics han pogut comprendre cada vegada millor la nostra pròpia espècie.

El procés, com qualsevol altre animal, s’ha anat desenvolupant durant dos milions d’anys, i es remunta a un misteriós i llunyà ancestre que compartim amb altres primats.

El conservador emèrit del Museu Natural Nord-americà, l’antropòleg britànic Ian Tattersall, assegura que l’evolució es desenvolupa únicament quan les espècies viuen en petits grups, exactament el contrari del que passa en el món cada vegada més globalitzat.

Steve Jones, expert en genètica i medi ambient del University College of London, encara va més lluny en la seva opinió. La medicina avançada que tenim al nostre temps permet que sobrevisquin i es reprodueixin inclús els individus més dèbils de manera que la selecció natural, un element transcendental per que tinguin lloc els processos evolutius tal com ho entenem, ja hauria perdut tota la seva força. 

En canvi l’antropòloga Briana Pobiner diu que els humans seguirem en aquest planeta milers i milers d’anys, tanmateix serem molt diferents a com ho som actualment. Diu que les mutacions genètiques també es multiplicaran en els dos propers segles i que ens trobem en una evolució accelerada.

Els nostres descendents seran uns paios més llestos i amb el cap més gran que els humans actuals, això serà degut a que el nostre cervell també evolucionarà i es farà més gros. Hi haurà una curiositat que és la següent: al tenir el cap més gros s’augmentaran d’una forma paral·lela les cesàries. 

Oliver Curry, d’Antropologia Evolutiva de la Universitat d’Oxford, diu que d’aquí a aproximadament deu segles la gent mesurarà dos metres d’alçada i que les noves tendències de la nutrició també ajudaran en aquests canvis. Desapareixeran els carnots (amígdales), els queixals dels seny i el còccix, últim llegat d’una primitiva cua. El pèl del cos anirà desapareixent al llarg de les centúries i només n’hi haurà en el cap i les celles.

Si en el futur ingerim aliments més tous els maxil·lars s’aniran debilitant i fent-se més petits. Ens haurem tornat més dèbils però viurem uns quaranta anys més que en l’actualitat, tindrem fills en edats més avançades i amb un augment de la capacitat cerebral.

Al 1859, Darwin ja afirmava que l’evolució “viatja cap a la perfecció”. Aquesta perfecció, no és sinó la capacitat d’adaptar-nos a l’entorn en cada moment de la història.

JORDI RIBAS

4 de maig del 2015

OBJECTIU: CONQUERIR MART


Després de la guerra freda, la carrera espacial es va quedar en un “punt mort” i la lluna ja no interessava. Per això, a mitjans del 2010 el president dels EE.UU., Barack Obama, va anunciar que la NASA en la dècada del 2030 enviarà la primera missió tripulada a Mart.

Encara que és possible enviar amb certa seguretat vehicles no tripulats i robotitzats, la cosa es complica extraordinàriament quan es tracta d’humans.

El viatge amb astronautes implica una intensa exposició de radiacions que inunden l’espai. Per anar del nostre planeta a Mart (a 225.300.000 milions de km), s’hauria de generar gravetat artificial pels tripulants i una propulsió més eficaç per poder arribar al planeta vermell en menys de dos mesos.

Una vegada arribats al destí final, s’haurien d’obtenir recursos. Per una missió de 560 dies, 6 persones els hi caldria 200 tones d’equipament i menjar i això afegint que l’aigua i l’oxigen el podessin extreure del propi planeta.

Temps enrere 6 voluntaris del projecte MARS-500 van estar 520 dies aïllats simulant les condicions d’una nau estel·lar. És una proba molt dura, tant físicament com mentalment, per això la NASA estudia a dotzenes de candidats per trobar la tripulació adequada.

Per ara l’objectiu és Mart, però quan el planeta vermell ja sigui al nostre abast, ja s’està pensant en trobar una 2º terra. Amb els telescopis més potents s’ha trobat un món a 600 anys llum del nostre planeta, batejat com a KEPLER-22B, que cada 290 dies dóna la volta a una estrella semblant al nostre sol.

La KEPLER-22B perquè sigui habitable li cal uns requisits com: tenir aigua en estat líquid, que hi haguessin continents, pressió atmosfèrica i activitat tectònica.

Tant mateix oblidem que hi han bastants persones que viuen i treballen a l’espai. Fins al 2028 no començarà el turisme espaial amb passatges només a l’abast de molt poques persones al món. Podran conviure a l’estació internacional, tenir l’experiència de volar al voltant de la lluna o un asteroide o sortir a l’espai.

El gran filó de la mineria espaial serà en el futur una font de recursos pels humans.

Per exemple, la lluna conté una considerable quantitat de ferro, alumini, titani i almenys 1.000.000 de tones del gas Heli-3 (un isòtop no radioactiu que a la terra escasseja).

També en els asteroides es pot trobar or, cobalt, magnesi, níquel, platí i altres elements valuosos per la indústria. Altres cometes contenen milions de tones d’aigua congelada, que per extreure-la, es farien servir màquines autònomes que després retornarien a la terra.

Es parla de colonitzar la lluna per explotar-la, encara que no sigui probable que es comenci d’aquí a pocs anys, ja que per establir-se, de forma més o menys estable, caldria una inversió multimilionària.

Seria precís construir un hàbitat, en una zona resguardada, que protegís els colons dels canvis de temperatures (que oscil·len entre 123 Cº i -233 Cº); a més a més de les radiacions i l’abrasiu pols lunar.

Malgrat tot, els experts, diuen que el fet de demostrar que podem viure en aquest entorn (tant sigui la lluna com una nau com Mart) valdria la pena.

JORDI RIBAS

23 de març del 2015

ARGUMENTS DESMUNTATS SOBRE L’ARRIBADA DE L'HOME AL CONTINENT AMERICÀ



Enclavada al tòrrid paratge del parc natural de la serra de Kapivara,al Nord-est del Brasil, la imponent roca de la Pedra Furada (pedra foradada en portuguès) hauria pogut ser fa més de 30.000 anys l’habitatge dels més antics pobladors d’Amèrica.

La arqueòloga Niede Guidon,va ser dels primers que va posar en dubte el dogma del poblament tardà del continent (14.000 anys).

Al 1986, les datacions obtingudes a través del carboni 14 als jaciments de la pedra furada,li van permetre parlar d’una població de fa entre 48.000 i 32.000 anys,llavors va rebre una allau de crítiques. Però actualment gràcies als treballs de col·legues arqueòlegs,obligarà a revisar les teories dels seus col·legues Nord-americans.

També a Pedra Furada s’han trobat estris rudimentaris de quars de com a mínim 20.000 de antiguitat en que es veuen desgastos microscòpics típics de l’ús en processament d’animals.

Tot plegat desmunta les teories dels que defensen l’edat dels primers pobladors entre 10.000 a 15.000 anys. Segons aquestes teories: aquests primers americans van travessar l’estret de Bering aprofitant un pont de terra temporal entre Euràsia i Amèrica del Nord avançant cap a sud Amèrica per la costa del Pacífic…

És en aquest punt és on l’ortodòxia fa aigües per tots costats. Ja que en un altre jaciment a Mèxic (Valsequillo) hi ha evidències de vida humana que podrien arribar als 30.000 a 35.000 anys.

De totes formes els estudis no invaliden la teoria de que els primers pobladors van entrar per l’estret de Bering, però sí que obliguen a endarrerir la data dels primers colonitzadors.

JORDI RIBAS