Viatjar és coneixement

Parc Nacional de Bwindi (agost de 2024)

Vaig conèixer Vueling quan encara era jove i el món semblava immens però assequible. Recordo perfectament aquells primers anys de la companyia, quan encara tenia mesos de vida i, amb vint euros, podies comprar un bitllet d’anada i tornada cap a qualsevol capital europea. Per a molta gent, els vint anys significaven nits llargues, alcohol, presses per créixer o la necessitat de pertànyer a algun grup. Jo no fumava, no bevia, no em movia amb males companyies. El meu únic vici era marxar.

El meu déu era Vueling. I la meva relíquia sagrada, una maleta dura de Samsonite.

Durant anys, dues vegades l’any, aquella maleta i jo travessàvem aeroports com qui travessa fronteres interiors. Cada destí era una petita mutació personal. Al principi, Europa em semblava infinita: els carrers ordenats de Viena i Bèlgica, els canals d’Amsterdam, la boira humida de Londres, les esglésies barroques de moltes de les ciutats d’Italia, , els pubs plens de silencis tristos d’Irlanda. Però hi havia un moment, inevitable, en què les ciutats començaven a assemblar-se massa entre elles. Mateixes estructures, mateix ritme, mateixa manera d’entendre el temps, el consum i la vida.

Va ser llavors quan l’antropologia va començar a transformar la meva mirada.

Entendre l’ésser humà no és memoritzar cultures; és acceptar que una mateixa paraula pot significar coses radicalment diferents segons qui la pronuncia. “Família”, “respecte”, “llibertat”, “espiritualitat”. A Occident sovint ens pensem que les paraules tenen definicions universals, però viatjar et desmunta aquesta arrogància peça per peça.

Per això vaig començar a buscar llocs que no només fossin bells, sinó també difícils d’interpretar.

A Nova York vaig entendre la soledat moderna. Milions de persones convivint dins una maquinària que no s’atura mai. Gent de totes les procedències construint identitats líquides, canviants, supervivents. Una ciutat que et ven la idea que pots ser qui vulguis mentre et consumeix lentament.

A Costa Rica vaig descobrir una relació diferent amb el temps. El “pura vida” no era un eslògan turístic; era una forma real de negociar amb la vida quotidiana. Menys obsessió per produir. Més capacitat per existir.

A Egipte vaig comprendre el pes de la història. Caminar entre temples mil·lenaris et fa sentir insignificant, però també part d’una continuïtat humana enorme. Allà, el passat no és una assignatura; és una presència.

A Etiòpia vaig veure una espiritualitat antiga que Occident gairebé ha oblidat. El cristianisme ortodox etíop, les cerimònies, els dejunis, els rituals quotidians… Tot respirava una connexió amb allò sagrat que no necessitava explicar-se.

A Madagascar vaig entendre que la natura també crea cultures. L’aïllament geogràfic havia generat una manera única d’habitar el món, entre tradicions africanes i asiàtiques, amb una relació profundament simbòlica amb els avantpassats.

A Uganda vaig aprendre que la pobresa i la dignitat no són incompatibles. Que la mirada occidental sovint simplifica Àfrica fins convertir-la en una única història de dolor, quan en realitat hi conviuen centenars de realitats, llengües i formes de resistència.

A Cambodja el silenci tenia memòria. Encara es podia percebre l’ombra dels Khmers Rojos en els ulls de molta gent. I, tanmateix, el poble cambodjà continuava somrient amb una tendresa desarmant. Allò em va fer pensar molt sobre la capacitat humana de continuar vivint després de l’horror.

A l’Índia vaig perdre definitivament la idea occidental de l’ordre. L’Índia no es deixa entendre ràpidament. És una allau sensorial, religiosa i humana. El caos allà no és absència d’ordre; és un altre tipus d’ordre que nosaltres no sabem llegir. Les castes, els rituals, la convivència constant entre vida i mort… Tot et força a replantejar els teus propis límits mentals.

A Iran vaig descobrir la distància immensa entre els pobles i els relats polítics que construïm sobre ells. Darrere les narratives occidentals hi havia una societat culta, hospitalària i profundament orgullosa de la seva història persa. Em va impressionar especialment la manera com la poesia encara formava part de la vida quotidiana.

A Jordania vaig entendre què significa l’hospitalitat en cultures del desert. Compartir el pa, el te i el temps no era una formalitat: era una obligació moral i espiritual.

A Kyrgyzstan vaig veure el rastre del nomadisme. Les iurtes, els cavalls, la immensitat de les muntanyes… Hi havia una relació amb l’espai i la llibertat que a Europa gairebé ja no existeix.

Al Líban vaig descobrir la fragilitat dels països construïts sobre múltiples identitats religioses i culturals. Però també una vitalitat extraordinària. Beirut semblava voler celebrar la vida encara que la història insistís a fer-la miques.

A Nepal vaig aprendre una altra idea del sofriment. El budisme no el negava; el feia part de la condició humana. Aquella serenitat davant la precarietat material em va descol·locar profundament.

A Russia vaig sentir el pes de la immensitat i de la història imperial. Una cultura marcada per la resistència, el dolor i una manera molt particular d’entendre la tristesa.

A Siria —abans que la guerra ho destruís gairebé tot— vaig arribar a veure una de les civilitzacions més antigues del món respirant encara als mercats, als cafès i a les pedres. Encara avui em costa acceptar que molts d’aquells llocs ja no existeixen com els vaig conèixer.

A Tailandia vaig entendre la convivència entre espiritualitat i turisme globalitzat. Monjos caminant entre neons. Tradició i mercat compartint carrer.

A Turquia vaig veure literalment el pont entre Orient i Occident. Un país dividit i alhora enriquit per aquesta doble identitat.

I després hi havia els retorns: França, Portugal, Islandia, Andorra, Espanya, i els milers de racons de Catalunya. Perquè viatjar lluny també em va ensenyar a mirar millor casa meva.

Amb els anys vaig entendre que jo no viatjava per fugir.

Viatjava per desmuntar-me.

Per qüestionar la manera concreta i limitada amb què havia après a interpretar el món. Viatjar era una forma d’humilitat.

I després va arribar la malaltia.

Dos anys sense moure’m.

Per a molta gent, quedar-se quieta és descans.

Per a mi ha estat una petita presó.

Una penitència silenciosa.

No enyoro només els paisatges; enyoro la transformació interior que produïa sentir-me estrangera. La sensació de no entendre del tot què passava al meu voltant. Perquè és precisament allà, en aquesta incomoditat, on una persona descobreix fins a quin punt la seva manera de viure no és universal.

Ara visc sovint de les imatges que em tornen de cop, com instantànies disperses: la llum d’alba sobre el Nil, la humitat espessa de Madagascar, les pregàries a Etiòpia, el soroll impossible de Delhi, els silencis de l’Himàlaia, el vent fred d’Islàndia, els mercats sirians abans de la destrucció.

I de vegades penso que, encara que el cos s’aturi, hi ha viatges que continuen movent-se dins teu per sempre.

Cougar