Què vull, com cerco...
Preguntes que es fa la Humanitat
Com desapareixen, en la penombra dels seus llavis
En el cert de l’ahir, en l’avanç de les paraules
Transmeten oblidades
L’acolliment de idees,
La concordança de les paraules
Transmeses de diàleg
Del poeta més subtil d’optimisme
Que ocorre en versos d’esperança
En la quotidiana lluita per la natura
Que de persones que encara creuen
Que no subestima el pas del matí en la llum perpètua de la tarda
Versos ocults, vides llunyanes
Però amb promeses
Austerament oblidades.
Ensenyen amb el seus passos
I una sola llàgrima val més que un vers en l‘aigua
Com renéixer en el món...
Transmès pels rics
La promesa més injusta
Xerren més que parlen
No assumeixen i gasten
Obliden més que lluiten
S‘obliden que en aquesta vida
Res és etern
I mai inoblidable
Montse Botey
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada