Jo com a malalt del centre de dia “BURRIAC” de Premia de Mar, per sort meva, he vist que no sóc l’únic que té problemes de salut mental, i això m’alleuja una mica aquesta creu que tots tenim.
Miro molts anys endarrera i he comprens per què et feien coses de nen i d’adolescent l’altre gent. Em feien sentir impotent i una cosa rara, solitària i incompresa.
Per sort, ara com a mínim, al centre de dia, em comprenen, i entre tots formem una germandat : NI SOM INFERIORS, NI SOM SUPERIORS ENTRE NOSALTRES, SINÓ QUE SOM IGUALS.
La mala sort, és que, la gent del carrer està poc sensibilitzada amb les nostres problemàtiques. Us donaré un exemple:
Si tens un braç o una cama enguixades o vas en cadira de rodes diuen o pensen "pobre noi , s’ha trencat un braç i no pot treballar".
El problema ve quan tens una malaltia mental que t’impedeix treballar, et tenen per un vago, un “cuentista”, i són poques les persones que de veritat et comprenen.
A mi el que m’agradaria és: que es difundís als mitjans de comunicació els problemes que tenim, que ens donessin una paga més alta no contributiva per la malaltia que tenim, o si algun dia estàs preparat, trobar una feina adaptada a les teves circumstancies (Ex: si en una feina tens alguna baixa per depressió, no et facin fora de l’empresa a les primeres de canvi).
També seria important, que en el camp de la psiquiatria s’investigues molt més en el tractament humà com farmacològic.
Ja sé que no hi ha una pastilla miraculosa, encara que penso que venir al centre és una pastilla invisible i has de posar molt de la de teva part, però, no tenim dret a somiar?.
JORDI RIBAS I CARBÍ
Miro molts anys endarrera i he comprens per què et feien coses de nen i d’adolescent l’altre gent. Em feien sentir impotent i una cosa rara, solitària i incompresa.
Per sort, ara com a mínim, al centre de dia, em comprenen, i entre tots formem una germandat : NI SOM INFERIORS, NI SOM SUPERIORS ENTRE NOSALTRES, SINÓ QUE SOM IGUALS.
La mala sort, és que, la gent del carrer està poc sensibilitzada amb les nostres problemàtiques. Us donaré un exemple:
Si tens un braç o una cama enguixades o vas en cadira de rodes diuen o pensen "pobre noi , s’ha trencat un braç i no pot treballar".
El problema ve quan tens una malaltia mental que t’impedeix treballar, et tenen per un vago, un “cuentista”, i són poques les persones que de veritat et comprenen.
A mi el que m’agradaria és: que es difundís als mitjans de comunicació els problemes que tenim, que ens donessin una paga més alta no contributiva per la malaltia que tenim, o si algun dia estàs preparat, trobar una feina adaptada a les teves circumstancies (Ex: si en una feina tens alguna baixa per depressió, no et facin fora de l’empresa a les primeres de canvi).
També seria important, que en el camp de la psiquiatria s’investigues molt més en el tractament humà com farmacològic.
Ja sé que no hi ha una pastilla miraculosa, encara que penso que venir al centre és una pastilla invisible i has de posar molt de la de teva part, però, no tenim dret a somiar?.
JORDI RIBAS I CARBÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada