https://m.kostka.fje.edu/ca/noticies/0000011132-perque-la-imaginacio-es-lliure
vola pensant que en algun lloc es destinen les seves paraules.
I en vers comú, la ment poc positiva,
cerca en l’altre una resposta en si mateix.
On sóc? Ningú respon, no soc ningú.
On van paraules incertes d’arrogància i la ment?
S’expandeixen...
Cada cop em sento més buida.
Cada vegada més ignorada en mi mateixa.
Mentre un fil m’ultima les meves frases,
i en buida el subconscient.
Llavors m’aturo, llavors la ment mateixa
ja no és la meva ment.
Queda en si postergada
i la buidor que m’acompanya...
I jo ja no hi sóc.
M’he convertit en l‘altre.
I ja no trobo resposta...
Ni em responc a mi mateixa...
Tot desapareix,
inclòs el joc en queda quiet.
No hi ha resposta.
No en cerco res
Res en queda quiet.
Només la buidor amb la seva foscor més infinita.
Només la paraula buida de confiança.
Paraules en l’aire...
Rés s’imagina, tot s’altera.
I queda una frase.
Ja no t’estimo.
Me’n vull separar.
Lladre de voluntat, de vida i d’arrogància.
Res no em dones,
Tot me n’és pres.
Inclòs la voluntat i la meva esperança.
I de sobte para i parla.
Montserrat Botey
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada