Extreta de: https://www.ecured.cu/Paz#/media/File:Paz-mundial.jpg
Tristesa,
el més semblant a la realitat. El món plora entre nosaltres.
El món reverteix les seves llàgrimes
amb confusió i
sembla com si el seu dolor en fos impune.
En aquesta gana de fredor
aquest sentiment de gelosia
impune de ser afrontat
en raciocini.
En llenguatge coherent.
En boques plenes de paraules
que reclamen reduir fins a la fi.
De parar l’entorn
i arreglar el que fins ara ha estat
imparable.
Maldat que no entén més que la seva llei,
vers persones úniques i poderoses que revelen
en el seu entorn la força freda del terror.
Com entendre la persona des del seu punt?
Des del seu pragmatisme?
Com frenar la voluptuositat?
De fàstic que proclama el seu parer.
Rés afronta. Tot n’és el superior dels seus súbdits.
Mana dins seu l’energia malmesa de negror.
De l’ocult pensament.
No es pot enfrontar a causes.
Saben que el perdó resta significat en ell.
La duresa a que es sotmet és el seu últim reclam.
Força que n’entra com un ferro roent de força.
Aquestes persones són, oculten i es frenen sense pietat en el mal.
El bé que es confon amb el mal, el mal a qui rés n’apaivaga,
El mal obsessionat, després dels anys,
creat en ell mateix, acostumat en la seva força,
on rés decau perquè el crit és el seu únic aliat.
On manar amb feblesa, no supera el seu poder.
On manar amb bruixeria n’impedeix que els altres se sublevin.
On els seus ulls transparents, de color de cec,
donen peu a que tots ens sublevem, on l’engany és el seu poder.
Resta un poble, una ciutat, un món ràpid en el seu desglaç,
on les paraules no es contrasten amb el dolor de la seva pròpia força.
El seu propi dolor és la seva pròpia duresa.
La duresa de la seva força que crida el reclam per apaivagar
la seva pròpia vida, el seu propi dolor.
I rés en rescata, tothom en reclama el crit del seu poder.
Doncs aquí recau la seva força, dons el seu poder ha de caure,
ha de ser vençut sense cap paraula.
La seva força és dèbil i el verb del seu rostre es malmet,
doncs el buit és el seu parer, només així es pot vèncer.
Amb el propi alcohol que embriaga la seva pròpia llei.
Com pacificar un rostre, el seu rostre?
Com desgelar la seva ment?
Com aclarir l’univers del seu entorn?
Com no lluitar més a l’inrevés?
I la pau sigui l’escollida en el seu món
que no entén més que sofriment.
Sofriment en sí mateix ,
com plaer en la seva inútil vida.
Decau una efímera esperança a qui juga a menysprear.
Oculta els llavis a ser pronunciat.
I el seu diàleg es transforma en cap gest
que no sigui el de ser en si mateix.
Gent a qui el seu entorn impera el seu útil orgull.
A qui cap conseqüència inoportuna tergiversi
el seu parer.
Llegenda de tots els signes i involuntària estima.
Com frenar el cop dur d’aquesta gosadia?
Sense irrompre en el seus passos?
Interromp una treva en virtut dels altres.
Governa en si mateix sol i en desesperança.
Però amb la força brutal dels qui l’acompanyen.
Frena la lluita insigne dels qui volen pau.
El món sobrevola el seu criteri
i en rellisca un verb simbòlic, una paraula l’acompanya.
I consolida l’inevitable.
Treu de sí mateix fins tot el seu odi
i tot queda quiet d’ajuda.
Com sostenir la seva ràbia com l’última freqüència?
A qui tot sostrau.
Com no rebre més absències?
Sense que el buit incorpori les seves ales?
Gran missatge.
L’exemple del no grat.
I sostrau la bellesa en l’oblit.
El subterrani del seu inconscient.
Confon bé amb voluntat.
I la blasfèmia regna absoluta en el seu cadàver,
respecte a vides indefenses, immòbils.
Que derramen a crits que no els operin,
que ploren els designis d’aquesta llei errònia.
I confusa.
Com soldats lluiten a l’inrevés.
I no premien cada gest que el seu món en plora.
Pau mortífera deixa de sagnar en els seu braços,
I fes que el diàleg sublimi aquest rostre incorrupte.
Aquesta façana dèbil i tediosa,
aquesta gelor en gelosia i egoisme,
a qui sorprèn al món sencer.
Com esprémer en definitiva aquesta taronja podrida d’estiu?
On vers sense pietat es descontrola.
I sense bellesa mata al seu flux.
A qui demanar ajuda? quin voluntari en seny
subjecta les seves mans. I apaivaga la seva inexistent paciència.
Com sotmetre al passat en aquest present sense justícia?
La cadena que ens separa i uneix a la vegada.
La por a ser vençut. La vergonya d’un líder a esser superat.
Que no continuïn els clams, els plors, el sofriment
i retorni en ell aquests seus actes.
Que es calmi com en el son dels infants.
La seva pròpia lluita.
I se n’adoni del seu fracàs inacceptable.
Com, en definitiva el pari, l’amor en el seu propi amor.
i se n’enyori sense poder, sense el seu propi ull
la vista de esser subordinat, doncs la seva raó depèn dels altres
i només exclusivament de la seva arrogància.
En boques plenes de paraules
que reclamen reduir fins a la fi.
De parar l’entorn
i arreglar el que fins ara ha estat
imparable.
Maldat que no entén més que la seva llei,
vers persones úniques i poderoses que revelen
en el seu entorn la força freda del terror.
Com entendre la persona des del seu punt?
Des del seu pragmatisme?
Com frenar la voluptuositat?
De fàstic que proclama el seu parer.
Rés afronta. Tot n’és el superior dels seus súbdits.
Mana dins seu l’energia malmesa de negror.
De l’ocult pensament.
No es pot enfrontar a causes.
Saben que el perdó resta significat en ell.
La duresa a que es sotmet és el seu últim reclam.
Força que n’entra com un ferro roent de força.
Aquestes persones són, oculten i es frenen sense pietat en el mal.
El bé que es confon amb el mal, el mal a qui rés n’apaivaga,
El mal obsessionat, després dels anys,
creat en ell mateix, acostumat en la seva força,
on rés decau perquè el crit és el seu únic aliat.
On manar amb feblesa, no supera el seu poder.
On manar amb bruixeria n’impedeix que els altres se sublevin.
On els seus ulls transparents, de color de cec,
donen peu a que tots ens sublevem, on l’engany és el seu poder.
Resta un poble, una ciutat, un món ràpid en el seu desglaç,
on les paraules no es contrasten amb el dolor de la seva pròpia força.
El seu propi dolor és la seva pròpia duresa.
La duresa de la seva força que crida el reclam per apaivagar
la seva pròpia vida, el seu propi dolor.
I rés en rescata, tothom en reclama el crit del seu poder.
Doncs aquí recau la seva força, dons el seu poder ha de caure,
ha de ser vençut sense cap paraula.
La seva força és dèbil i el verb del seu rostre es malmet,
doncs el buit és el seu parer, només així es pot vèncer.
Amb el propi alcohol que embriaga la seva pròpia llei.
Com pacificar un rostre, el seu rostre?
Com desgelar la seva ment?
Com aclarir l’univers del seu entorn?
Com no lluitar més a l’inrevés?
I la pau sigui l’escollida en el seu món
que no entén més que sofriment.
Sofriment en sí mateix ,
com plaer en la seva inútil vida.
Decau una efímera esperança a qui juga a menysprear.
Oculta els llavis a ser pronunciat.
I el seu diàleg es transforma en cap gest
que no sigui el de ser en si mateix.
Gent a qui el seu entorn impera el seu útil orgull.
A qui cap conseqüència inoportuna tergiversi
el seu parer.
Llegenda de tots els signes i involuntària estima.
Com frenar el cop dur d’aquesta gosadia?
Sense irrompre en el seus passos?
Interromp una treva en virtut dels altres.
Governa en si mateix sol i en desesperança.
Però amb la força brutal dels qui l’acompanyen.
Frena la lluita insigne dels qui volen pau.
El món sobrevola el seu criteri
i en rellisca un verb simbòlic, una paraula l’acompanya.
I consolida l’inevitable.
Treu de sí mateix fins tot el seu odi
i tot queda quiet d’ajuda.
Com sostenir la seva ràbia com l’última freqüència?
A qui tot sostrau.
Com no rebre més absències?
Sense que el buit incorpori les seves ales?
Gran missatge.
L’exemple del no grat.
I sostrau la bellesa en l’oblit.
El subterrani del seu inconscient.
Confon bé amb voluntat.
I la blasfèmia regna absoluta en el seu cadàver,
respecte a vides indefenses, immòbils.
Que derramen a crits que no els operin,
que ploren els designis d’aquesta llei errònia.
I confusa.
Com soldats lluiten a l’inrevés.
I no premien cada gest que el seu món en plora.
Pau mortífera deixa de sagnar en els seu braços,
I fes que el diàleg sublimi aquest rostre incorrupte.
Aquesta façana dèbil i tediosa,
aquesta gelor en gelosia i egoisme,
a qui sorprèn al món sencer.
Com esprémer en definitiva aquesta taronja podrida d’estiu?
On vers sense pietat es descontrola.
I sense bellesa mata al seu flux.
A qui demanar ajuda? quin voluntari en seny
subjecta les seves mans. I apaivaga la seva inexistent paciència.
Com sotmetre al passat en aquest present sense justícia?
La cadena que ens separa i uneix a la vegada.
La por a ser vençut. La vergonya d’un líder a esser superat.
Que no continuïn els clams, els plors, el sofriment
i retorni en ell aquests seus actes.
Que es calmi com en el son dels infants.
La seva pròpia lluita.
I se n’adoni del seu fracàs inacceptable.
Com, en definitiva el pari, l’amor en el seu propi amor.
i se n’enyori sense poder, sense el seu propi ull
la vista de esser subordinat, doncs la seva raó depèn dels altres
i només exclusivament de la seva arrogància.
Montserrat Botey Sebastià
