SOLITUD

Extreta de https://manejodelduelo.com/poema-tan-sola/

Petjades del temps…

Omplen la seva vida
com l’atmosfera plena
i buida del no res.
Paraules que sospesen el seu temps
i omplen els buits d’enyorança.
Espera dins l’espera
d’un temps aturat en el rellotge immòbil.
Passes vinculades al retràs de la seva vida
omplen els seus dies
de forats subjectes al “quehacer” diari,
com a sublim rutina dins la seva poca majestuosa vida.
Res l’importa,
només el pas del temps la consola.
Nits de freda solitud,
nits d’alegria
alleugerida pel somni,
com l’esperança en un dia més.
Res distreu els seus actes,
Avorriment absolut en el seu rostre,
com amfitriona d’un àpat no present.
Culmina la fe de trobar algú en l’altra línia.
Només la seva paraula la gratifica
i la conforma.
Segueix el dia.
Oblida que algun dia no ha estat sola…
Ha oblidat la seva vida social
i n’espera un retorn.
Com un futur invers als seus actes,
com venjança de no fer res…
Passar és la seva inútil rebel·lia.
La protesta la seva única arma.
I Tot torna a ser útil.
A no oblidar que el menyspreu
desfà llaços fidedignes.
Però sí, la rancúnia de pregar
que res ni ningú la oblidi.
El temps passa i la seva fe
la qüestiona.
La vida sembla solcar
la seva ànima de pedra.
Paraules que la motiven.
Idees que l’omplen.
Però en el seu cor d’esperança
res es concreta.
Només espera que algun dia
canviï la seva sort
arbitrària.
Subjecte a un futur fortuït,
a una trobada casual,
a trobar les seves proves que el destí
li oculta.
A ser la seva veritat,
i res hagi estat amagat en el seu rostre.
Res hagin ocultat els seus llavis.
Res menyspreat el seu futur.
Oblida inclòs els seus sentiments
de solitud.
Oblida que
el seu destí
li és grat,
Que la seva pròpia vida…

MONTSERRAT BOTEY