Extreta de: https://historia.nationalgeographic.com.es/a/gustav-klimt-artista-que-pintaba-oro_16972
Diga'm, amor. Diga'm que és el que jo penso.
Potser és millor no sentir,doncs sentir em fa dolor i tristesa.
I tu no saps el que passa.
Els teus ulls negres com el carbó.
Sinuosos i esquerps com una fera amagada.
Sorpresos per que mirar-te, tan sols mirar-te
és el meu crim i la meva falta.
El moviment del teu cos en una habitació ocupada
em fa pensar que aquesta no és la primera vegada.
I em fa sentir com s’esquincen les fulles dels arbres.
Sentir que m’agradaria estimar-te.
Els rajos de sol a la tardor, el teu somriure.
Transformen la meva expressió un tant estúpida i infantil.
I tu, cregut del que has vist en aquesta la meva estada,
et somrius i t’afalagues.
Però jo en tinc prou amb la teva presència.
L’amor em fa cegar el que no m’agrada.
I el teu cos, atordit i somiadís,
s’imagina que arribaràs a estimar-me.
Eva R.
El Masnou a 19 de febrer de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada