Extreta de: https://elpais.com/elpais/2019/02/06/opinion/1549478566_840598.html
El cap sosté la mirada a no malmetre els meus pensaments.
Però sembla malgastar el seu rostre a la seva pròpia voluntat.
Es filtra en les entranyes del meu ésser.
Atrapant la meva infortuna a la seva voluntat.
La curiositat es desprèn en mi
i culpa la seva sabiesa al meu parer.
És com quedar atrapat en si mateix
Fracassat en els meus propis errors.
I com veïna infreqüent li dic que resti quieta.
La seva ajuda.
Doncs les seves pròpies paraules
només busquen maldat.
Res s’obté en aquesta infortuna vida
Sinó a fracassar.
Res inclou en els seus llavis
la vergonya del seu clam.
Rés sembla auster en la seva lluita
i ignora en les meves
paraules indefenses o febles
on busquen llibertat.
Soscaven passos inútils que clamen la paciencia
On vers els seu ajut sembla el més poderòs dels seus actes.
Amb la negror, la grisor adversa de sostenir al seu parer
el que fa mofa del esser meu.
Resta importància al que sóc
al que penso
i al que visc.
La meva confiança sembla agraïr els canals ocults de la seva ment.
On discorren versos
frases enyorades en el seu futur
on cap recerca inútil
sembla frenar els meus passos.
La confiança em decau
en els seus llavis ardents.
Solquen de mentides
els seus propis passos.
I la veritat es sobrepassada.
En aquest color infreqüent.
En aquestes mentides.
Atrapades voluntats.
Montse Botey
Solquen de mentides
els seus propis passos.
I la veritat es sobrepassada.
En aquest color infreqüent.
En aquestes mentides.
Atrapades voluntats.
Montse Botey
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada