POR

El món s’atura a les nostres mans...
“Cabizbajo”, el sentiment de frustració...
El cap baix
reclinat a les nostres espatlles.
Els ulls junts.
Camina veloç i sense sentit.
Sap a on va però encara no hi ha arribat.
Només aixeca el cap distret,
però seguint sempre el seu sentiment.
El cap bull.
De les decisions preses fa un moment.
De les paraules repetides,
que encara sobrepassen el seu cap.

L’autobús que ha agafat ha passat d’hora,
no ha hagut de parar, ni d’esperar.
Ella anava carregada...
I l’espatlla li pesava.
La motxilla gris fosc que no li agradava,
la bossa creuada li cenyia la cintura.
I el seu pes l’avergonyia
al necessitar de seguida un seient buit
on reclinar-se, on descarregar-ho tot
inclòs el seu cap què havia agafat
el mal gest entre celles juntes,
que ella notava i que no podia separar.
Els trontolls de l‘autobús...
Les anades i vingudes del mòbil sobre rodes...
Dues persones adultes
agafades a la barra de l’autobús,
en conversa distant,
acaparen la seva atenció...
Ha arribat al lloc.
Però primer passa per un Burguer King.
Té gana.
Sap que d’allò no en pot menjar
Però es disculpa: fa temps que no en menja...
Estava sola al restaurant.
En aquests llocs és millor estar-hi sol.
No li agraden els llocs tumultuosos,
ni la màquina de tiquets
per agafar número per menjar.
Com un mòbil, igual
Ara els posen grossos
Perquè la gent els vegi... però
No sap com funciona
Segueix caminant...
Les celles encara juntes
la delaten.
Està conformada però no enfadada pel que havia fet.
El sentiment de frustració
la mantenia buscant el motiu per al qual ho havia fet.
I seguia pensant en la seva traïdoria.
La por la va congelar... ella que se sentia sempre tant valenta
de la seva persona.
Tant dura en els seus sentiments,
tant fidel en les seves hores.
Acabava de cometre l’error de la seva humanitat.
Per què?
PER POR....
Por a l’insult...
Por a l’autoritat...
Por a no plantar cara i dir NO.
Por a mil excuses.
I SÍ, ELLA
La por era D’ELLA.

Montserrat Botey