La independència solca
com vers en contra de la societat.
Equilibri entre dolor i realitat.
L’atmòsfera, impregnada de dolor, entre llàgrimes
cerca on caure
lliscant cap avall com suor salada
dins els ulls.
L’esperança d’aquell minúscul anunci
manté quieta la virtud.
El prometre l’espera.
Aprenentatge d’amor.
Tot conservant l’aroma
de café,
d’aire pur
queda substituit
pels batecs del seu cor.
Mantenint viu el coratge.
Un bri de nostàlgia
d’aquell amor vençut.
El dia sembla minuscul
reprenent la conversa telefònica
que em salva i em manté viuva
penjant del fil telefònic.
El sentiment més pur d’amistat.
la conversa més sincera
i bondadosa
manté viva l´esperança
d'una solitut compromesa
atiada per una tele
com raàdio desvalguda.
Sota la calor d'aquest estiu
en l'esperança de saber que
SÍ hi ha algo més,
que el món lluita.
En el principi de independència
d’un estiu
inoblidable.
Montse Botey Sebastià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada